Alguns miren la fotografia i veuen un mar i un vaixell, altres veuen un camí cap al país de Mai Més, el de la fantasia, els d'aquest segon grup som els que no ens fa por navegar sense sentit, els que no tenim por a les onades, els que no temem les tempestes, els que no ens espanten les paraules dels altres. Simplement anem endins, on ningú ens pugui trobar, on el món sigui tolerant amb aquestes petites persones, que a vegades ens sentim inútils i insignificants.
I no és que siguem uns rebels, ni ens volem fer notar, només volem lluitar. LLUITAR. Per tot allò que ens molesta, per la igualtat, perquè es respecti l'ordre a les cues, perquè s'acabin els maltractaments entre iguals, perquè les dones tinguin els mateixos drets que els homes. Perquè la gent no ens miri estrany quan diem que odiem la "música house" i ens agradi l'indie, o el rock, perquè no ens posin mala cara quan volem seure en un racó sols, simplement per observar aquesta multitud, que es mou sense sentit, sense saber cap on va, només seguint les modes, els costums, l'idioteria.
Potser serem grans, potser morirem ofegats amb l'intent, però podrem dir als nostres fills, que nosaltres vam lluitar per un món millor, ple d'amor, ple de pau, un món per tots, un món igual.
Perquè quan el nostre vaixell torni, no hi haurà tampesta: haurà sortit el sol. I no haurem anat al país Mai Més, si no al món que volem per demà.
