Carrers

Avui m'he cansat a tant escriure, hi ha massa lletra a les meves últimes entrades, així que he decidit que avui compartiré amb vosaltres una mica d'alló que tan m'agrada, fotografia.

M'he decidit a començar amb una de les coses que més m'agrada fotografiar: carrers. 
No sé molt bé perquè, potser perquè  tenen molta gent anónima, amb cares diferents (però si el que volgués fóssin expressions podria fotografiar cares, no?), potser perquè són diferents a casa ciutat, no sé, però el que sí sé és que m'agraden molt!

M'agrada, m'encanta

Avui tinc ganes d'escriure, moltes!
El que passa és que...la meva inspiració està per terra. Tinc ganes de parlar de coses boniques perquè, tal com vaig dir, estic farta d'explicar penes. Vull parlar de coses  que m'agraden, perquè així potser em coneixeu tots una mica més (tal com m'han dit a l'últim comentari de l'entrada anterior)


M'agrada el sol, m'agrada molt.
M'agrada l'estiu, és la meva estació preferida. 
M'agraden les vacances (tot i que la calor cansa molt a principis de setembre) Mencanta anar a la platja al matí i no tornar fins al vespre, dinar un entrepà i tocar la guitarra a la sorra!
M'agrada recuperar amics qeu havia perdut amb el temps.
M'agraden i sóc amant de les nits d'estiu, sortir a la terrassa, compartir una pizza i veure una cerveseta. 
M'encanta que de tant en tant hi hagi canvis d'aire.
M'agrada trepitjar les fulles de la tardor, el soroll que fan...ooh! 
M'agrada viatjar, i conèixer llocs nous (encara que em fa por volar amb avió, però m'aguanto!) 
M'agrada fer alguna cosa amb mèrit. 
M'agrada deixar malament aquella gent que anteriorment m'hi han deixat a mi. M'agrada cantar (encara que ejem..., no se'm doni de perles) 
M'agrada tocar el piano, obrir la finestra i oferir concerts als vianants, mentre sento que les converses i riures tontos de la casa veina callen (gràcies!), M'agrada tocar la guitarra. 
M'agrada molt riure, encara que al principi sembli tímida.
M'encanta xerrar i xerrar i parlar i enraonar i bla bla bla...
M'agrada explicar xistes dolents i riure'ls.
M'agrada la història, els relats de la Gran Guerra i el llatí (i sóc considerada un bitxo raro, perquè crec que sóc la única, but nevermind!...)
M'agrada que m'abraçin fort i em diguin que allà hi estic segura.
M'agrada que em consolin quan ploro, i que em facin petons al front i abraçades per l'esquena. 
M'agrada que em facin massatges.
M'agrada que m'acaricin amb una ploma.
M'agraden els petons al coll, i que se'm posi la pell de gallina. 
M'agrada que em mimin. 
M'agrada sentir-me una nena petita i anar a esperar als reis cada any (per molt pobres que siguin les rues que degeneren a passos agegantats)
M'agrada tenir dos dits de front més que algunes que fins fa poquet eren amigues meves...
M'encanta i sóc molt feliç quan em fan una sorpresa, quan em regalen alguna cosa. 
M'encanta que em dediquin o cantin una cansó. 
M'agrada ajudar, aconsellar i animar a la gent.
M'agrada emocionar-me fàcilment. 
M'agrada conèixer gent nova, parlar altres idiomes i aprendre cada dia coses noves. 
M'agrada fer fotos, noves, rares, improvisades...
M'agrada molt compartir tardes amb aquelles persones tant properes a mi, ni que sigui un cafè, però m'encanten. 
M'agrada escoltar Russian Red.
M'agrada anar a concerts, obres de teatre...
M'agrada encomanar somriures a la gent que està prop meu, fer-los feliços, perquè d'ells en depèn la meva pròpia felicitat...
M'agrada escoltar Green Day, l'Adele i Debussy mentre estudio (música molt monótona, ja veieu...)


M'agraden les meves amigues, m'agrada la meva germana, els meus pares, els meus avis, la meva casa, m'agrada la plaça on visc, m'agraden els meus dos peixos, m'agraden els gats de l'àvia, m'agraden els meus cosinets,


Però per sobre de totes les coses, m'agrades tu!

(D'aquí vuit dies seré rumb a Suècia! Estic tant il·lusionada amb aquest viatge, serà tan bonic!! Intentaré publicar-vos alguna cosa des d'allà! I prometo que quan torni tindré milions i milions d'anècdotes, queixes, somriures, i moments per capturar i guardar al meu racó!)

Exit, resultat de treball, esforç i constància

Ara ja fa uns quants anys quan vaig acabar una etapa molt important de la meva vida a l'escola, la nostra professora va donar a cada alumne un regal: un llibre personalitzat amb un missatge dins i una capsa de xiclets embolicats amb paper blau. Aixì a primer cop d'ull aquestes dues coses no tenen massa relació entre si, però ben mirat, i amb el pas dels anys cada vegada hi veig més una semblança. El paquet de xiclets va ser aquell regal que va fer per aquelles persones que no el llibre ni el missatge, aquelles persones materialistes que menjarien els xiclets i perdrien el llibre sense ni tansols llegir el missatge. El llibre i el missatge eren per aquelles altres persones que volien llegir, que volien sentir-se protagonistes d'una historia, i que llegirien aquell missatge:

"Els tutors volem desitgar-te molta sort en el camí 

que ara començes i que forma part del fer-te gran, esperem

que els valors que t'hem intentat transmetre al llarg d'aquests anys

et serveixin per créixer

com a estudiant però sobretot com a persona.

I recorda que les claus de l'èxit són l'esforç el treball i la constància"

Balanç d'aquest 2011

 Doncs bé, amb aquesta i amb una altra ja tenim al 2011 a les seves derreries, aquest any que ens havia de portar a la ruina, aquesta any, que així de bones a primeres havia de ser un desastre. Doncs bé, crec que tampoc ha sigut tan horrorós. Ha tingut dies, moments, de bons i de dolents, però si tot fos genial, per tirar-hi coets ens aburririem. De tant en tant, algun mal moment va bé, així ens adonem de lo feliços i afortunats que som.

Records que el temps va guardar al fons del calaix.

Era petita petita, i s'amagava rere el sofà quan hi havia alguna cosa que li feia por. No sortia d'allà fins que no sentia que el perill era molt lluny.

Era petita, molt petita, i s'amagava dins de l'armari quan aquell monstre gros la venia a buscar. No sortia fins que el monstre l'havia perdut i marxava.

Ella era petita i tenia pors, com tots els nens petits, i fins i tot els més grans. Però ella també tenia un gran tresor: l'imaginació.

Records d'un estiu

Enyoro l'estiu, el trobo a faltar, i la única manera que trobo de tornar al seu costat és recordant, tots aquests moments, fantàstics. Dies en els que m'aixecava a les nou del matí i que a les deu ja era a la platja, dies de Juny, en els que al matí l'aigua encara era freda, en els que aquestes platjes verges regnaven soles, plàcides, tranquil·les. Pero veloçment va apareixer el Juliol, carregat de Festes Majors, possiblement les millors festes que hi hagin, aquestes festes que no tenen final, aquestes nits maravelloses, màgiques. Que es despertaven al mes de Juliol, amb les costes infectades de gent, on la millor solució era anar-hi ben dematí, o al vespre, on la millor solució era quedar-se a casa llegint. I finalment l'Agost, amb les seves temperatures extremes, i amb molta més festa, amb molts més dies de platja, amb viatjes excepcionals...I així fins als darrers dies d'aquest estiu, en els que t'estiraves a la platja fins al vespre, t'estiraves sobre la sorra sense gent ja, aquests primers freds s'havien emportat tota aquesta gent que no és nostra, i ens havia regalat altre cop totes aquestes cales precioses, estimades. I t'obsequiava amb els millors dies, aquests en els que et fas més gran, que comences a preparar totes les coses de l'institut i t'adones que tot va massa ràpid, que el temps no et permet cap luxe, que aquí o disfrutes o ja no hi ets, o vius al màxim cada instant o ja ha passat. O vius, o mors. No hi ha més solució. Per aixó cada festa, cada dia de platja, cada petó, cada abraçada, cada somriure, cada cansó que he cantat, cada concert que he fet, cada moment que he passat l'he aprofitat com si fos al màxim. Per això tots aquests instant m'han fet agafar oxigen per l'inici del curs, i m'han fet agafar ganes en les meves noves metes i els meus reptes. 

Nostalgia.

Mi cuerpo esférico acababa de formarse. De la superficie del agua a la inmensidad de la troposfera. Y una suave brisa marina me llevaba, frágil como una pluma, sin rumbo, en la intemperie.

Bailo en el aire, sobre el decorado de celofán azul. ¿Siento miedo, tristeza, quizá felicidad? Estoy dispuesta a encontrar este sentimiento, quiero saber qué hay más allá del mundo que siempre he visto, mar y cielo, cielo y mar. Estoy en lo alto de la escalera que me lleva a la felicidad. Navego por la inmensidad celeste junto a millones de hermanas, todas iguales, redondas, brillantes, transparentes, en la nube. Lo veo todo. Me siento la dueña del mundo, la única capaz de atisbar el planeta azul. Veo las montañas, vuelo con los aviones, saludo a los niños que, pasmados, observan el encanto nevado de los Alpes. Así como cientos de turistas visitando las pirámides egipcias, y los miles que admiran la Muralla China. Fascinada, veo los barcos cruzando mares y océanos como quien desliza el dedo sobre el papel.

Pero me canso, no puedo aguantar, empiezo a fundirme, a licuarme, a derretirme, resoplo y me despeino, y me lanzo. Experimento lo nunca antes visto, siento que mis piernas no se comunican con mi cuerpo. Que mi cabeza no puede pensar, que mi boca no se puede abrir para articular palabras. Siento que sólo puedo disfrutar, voy bajando, bajando. Y llego a una superficie diferente a las que había encontrado hasta el momento, más rugosa, más cálida… Es algo suave, se mueve. Son células, es piel humana.

¿Qué hace aquella linda mujer allí, bajo la lluvia? No le importa mojarse. De repente observo cómo una lágrima asoma en uno de sus párpados, resbala por su mejilla, dibujando las arrugas de su nariz y el contorno de sus labios. Finalmente se ahoga en su boca.

Aterrizo en su cabeza, bajo por su pelo enredado y me zambullo en su cara. De pronto, un seísmo, una cabeza que se mueve, que gira y deja morir la gota en el suelo, sola.

(Redacción: Emma Pérez, 5º puesto en el Concurso de Redacción de CocaCola)

Gent.

Alguns miren la fotografia i veuen un mar i un vaixell, altres veuen un camí cap  al país de Mai Més, el de la fantasia, els d'aquest segon grup som els que no ens fa por navegar sense sentit, els que no tenim por a les onades, els que no temem les tempestes, els que no ens espanten les paraules dels altres. Simplement anem endins, on ningú ens pugui trobar, on el món sigui tolerant amb aquestes petites persones, que a vegades ens sentim inútils i insignificants.

I no és que siguem uns rebels, ni ens volem fer notar, només volem lluitar. LLUITAR. Per tot allò que ens molesta, per la igualtat, perquè es respecti l'ordre a les cues, perquè s'acabin els maltractaments entre iguals, perquè les dones tinguin els mateixos drets que els homes. Perquè la gent no ens miri estrany quan diem que odiem la "música house" i ens agradi l'indie, o el rock, perquè no ens posin mala cara quan volem seure en un racó sols, simplement per observar aquesta multitud, que es mou sense sentit, sense saber cap on va, només seguint les modes, els costums, l'idioteria.

Potser serem grans, potser morirem ofegats amb l'intent, però podrem dir als nostres fills, que nosaltres vam lluitar per un món millor, ple d'amor, ple de pau, un món per tots, un món igual. 

Perquè quan el nostre vaixell torni, no hi haurà tampesta: haurà sortit el sol. I no haurem anat al país Mai Més, si no al món que volem per demà.

Rutines.

La rutina ens fa oblidar de les petites coses noves i maravilloses que ens regala el dia a dia.

Els petits plaers inevitablement tentadors, com les pessigolles que sens a la panxa quan t'acaricien el coll, quan et miren fixament mentre et diuen un t'estimo, quan somriuen per tu, quan el vent fa volar la teva melena, quan el sol et bronzeja la pell, quan els dits es mouen sobre les tecles del piano i els acords flueixen seguits per la corda de la meva guitarra, quan la cansó que tant m'agrada sona a la ràdio, quan em dons la millor notícia possible, quan dormo al teu costat, quan abraço el meu peluix, quan remeno entre els records de la meva infància, quan vaig pel carrer ballant i la gent creu que no toco ben bé de peus a terra, i en part tenen raó, no hi toco, sóc massa feliç.

Però m'agrada, potser massa, potser m'hi estic acostumant, però m'és igual. És estiu, aixó no passa cada dia.

http://www.youtube.com/watch?v=FhJR6OO1X8Y