Amor,

Amor, 

avui et dedicaré aquesta entrada, perquè saps que tinc un dia molt ensucrat. En realitat no vull escriure gaires coses exageradament dolces, només vull posar-hi uns granets de sucre. 

De fet, no es que tingui un dia extremadament dolç, però ha sigut Sant Jordi, tinc una rosa preciosa, la més bonica de totes al menjador, i és primavera i tal com passa al Nadal estic dolça i nyo nya...Però anem al que anàvem:

Fa poc et vaig parlar d'estimar, un sentiment molt bonic et deia, com un somni. I sí, realment és així, és com una estrella penjada allà dalt, i ens fa viure amb la por de que algun valent vulgui enfilar-se a una escala i despenjar-la. Però alhora, mentre ets allà dalt, al costat dels estels, no recordes res del que tens al voltant, haver perdut les claus i tenir feina no té importància, perquè hi sóc amb qui hi vull estar i no necessito res més.

I tal com de tant en tant s'ha de intentar marxar del planeta terra i viatjar fins als estels, també és bonic deixar-se de tonteries i deixar-se estimar, i estimar.

Estimar, és estrany que no hi hagi cap assignatura que es digui aprèn a estimar, és potser perquè és màgic, i no cal aprendre'n, la manera que ho facis agradarà algú, algú que t'estimarà. Que et farà sentir que ets guapa, preciosa, que els colors et queden bé i que amb el cabell recollit no se't veu massa la cara, si no que estàs preciosa. Algú que t'abraçarà, i a cau d'orella et dirà que t'estima. Sí, és màgic.

Sr. i Sra. Perfecte

Benvinguts al món del Sr. la Sra. Perfecte. 

Avui el Sr Perfecte s'ha aixecat a les cinc del matí, com cada dia. S'ha preparat un cafè amb llet i ha agafat la bossa. També com cada dia, puntual a les sis surt per la porta direcció el gimnàs. Allà correrà durant disset minuts, ni un més ni un menys, perquè és el temps que li costa arribar als 5.000metres exactes. Llavors a tres quarts de set es cabossarà a la piscina, i nedarà mil metres més. A dos quarts de vuit ja està, es canvia i com sempre a les vuit puntual desitja bon dia la noia de recepció i agafa el cotxe cap a la oficina. No posa música, no li agrada. Arriba a tres quarts de nou, enfadat perquè va un quart d'hora més tard a causa del tràfic que hi ha aquella hora, però encara queda un quart per obrir de cara al públic, però el Sr. Perfecte arriba sempre abans.

Records

Avui, uns anys més tard m'he retrobat amb totes les meves nines. Aquelles a les que amb la meva germana haviem tallat els cabells, i els pintavem de colors, ara, uns anys després penses ¿perquè ho vaig fer? Doncs no sé! Suposo que amb els cabells roses i els llavis negres ens agradaven més...Les he vestit d'estiu amb tots aquells vestits amb els que havia passat dies i dies jugant, i els hi he rentat la cara, traient-els'hi totes aquelles pintades de retoladors. Les he assegut totes juntes, perquè ja que jo les he retrobat tants anys després i segurament elles també tenien moltes coses per explicar-se.

També he trobat peces de les meves cuinetes i firetes, les he ordenat totes, les he posat juntes i he recordat aquelles tardes jugant amb elles, imaginant restaurants, imaginant hotels, i he trobat aquelles cartes i menús que amb la Laura haviem fet pels nostres clients, cartes del restaurant "La deliciosa" i coses així, que ara mires i dius, caram, quina imaginació!

També hem trobat coses més velles encara, com aquella manteta petita, tova de colors, plena de coses per fer, un telèfon per tocar, un tambor per picar...i com ens agradava! I aquell peluix, aquell pallasso de colors, que estirava el seu coll i feia música i encara sona! Quina il·lusió m'ha fet que encara estigués com el primer dia. I en Marlin, aquell peluix groc, que la mama em va portar de Berlín, i també, que encara té la música que tenia el primer dia...

I papers, m'he retrobat amb aquelles cartes que escrivia a la mama els dies que ella arribava tard que jo ja dormia, i li preguntava com li havia anat el dia, què havia fet, i li explicava tot el que jo havia fet a l'escola, fins i tot si algun dia m'agradava la roba de nosequí o nosequè que nosequí havia fet. Tot de detallets macos macos. També li feia dos quadrets, en el primer jo hi ddibuixava alguna cosa (una flor, un sol, un ànec...) i en el segon ella m'hi dibuixava alguna cosa (un vaixell, una ambulància...). També hi havia dibuixos que la Laura feia, i que jo, com a germana gran corregia! (Corregia! impressionant!) I fitxes que li feia, perquè aprengués...i jo feia creuetes i posava bé amb retolador vermell. Quan ho veia ella s'enfadava perquè no volia que tatxés el que havia fet, ni per bé ni per malament i ens haviem barallat moltes vegades per aixó.

Tot aixó, ha fet del dia d'avui un dia més acollidor, més càlid. Ple de tots aquests records que cap figurarà mai dins de les set bosses que ara duem cap a la deixellaria, perquè pot ser que falti lloc a casa, però mai mai em sobraran totes aquestes joguines que de petita em van fer tant feliç i que em segueixen traient un somriure cada vegada que em retrobo amb elles.

Carrers

Avui m'he cansat a tant escriure, hi ha massa lletra a les meves últimes entrades, així que he decidit que avui compartiré amb vosaltres una mica d'alló que tan m'agrada, fotografia.

M'he decidit a començar amb una de les coses que més m'agrada fotografiar: carrers. 
No sé molt bé perquè, potser perquè  tenen molta gent anónima, amb cares diferents (però si el que volgués fóssin expressions podria fotografiar cares, no?), potser perquè són diferents a casa ciutat, no sé, però el que sí sé és que m'agraden molt!

M'agrada, m'encanta

Avui tinc ganes d'escriure, moltes!
El que passa és que...la meva inspiració està per terra. Tinc ganes de parlar de coses boniques perquè, tal com vaig dir, estic farta d'explicar penes. Vull parlar de coses  que m'agraden, perquè així potser em coneixeu tots una mica més (tal com m'han dit a l'últim comentari de l'entrada anterior)


M'agrada el sol, m'agrada molt.
M'agrada l'estiu, és la meva estació preferida. 
M'agraden les vacances (tot i que la calor cansa molt a principis de setembre) Mencanta anar a la platja al matí i no tornar fins al vespre, dinar un entrepà i tocar la guitarra a la sorra!
M'agrada recuperar amics qeu havia perdut amb el temps.
M'agraden i sóc amant de les nits d'estiu, sortir a la terrassa, compartir una pizza i veure una cerveseta. 
M'encanta que de tant en tant hi hagi canvis d'aire.
M'agrada trepitjar les fulles de la tardor, el soroll que fan...ooh! 
M'agrada viatjar, i conèixer llocs nous (encara que em fa por volar amb avió, però m'aguanto!) 
M'agrada fer alguna cosa amb mèrit. 
M'agrada deixar malament aquella gent que anteriorment m'hi han deixat a mi. M'agrada cantar (encara que ejem..., no se'm doni de perles) 
M'agrada tocar el piano, obrir la finestra i oferir concerts als vianants, mentre sento que les converses i riures tontos de la casa veina callen (gràcies!), M'agrada tocar la guitarra. 
M'agrada molt riure, encara que al principi sembli tímida.
M'encanta xerrar i xerrar i parlar i enraonar i bla bla bla...
M'agrada explicar xistes dolents i riure'ls.
M'agrada la història, els relats de la Gran Guerra i el llatí (i sóc considerada un bitxo raro, perquè crec que sóc la única, but nevermind!...)
M'agrada que m'abraçin fort i em diguin que allà hi estic segura.
M'agrada que em consolin quan ploro, i que em facin petons al front i abraçades per l'esquena. 
M'agrada que em facin massatges.
M'agrada que m'acaricin amb una ploma.
M'agraden els petons al coll, i que se'm posi la pell de gallina. 
M'agrada que em mimin. 
M'agrada sentir-me una nena petita i anar a esperar als reis cada any (per molt pobres que siguin les rues que degeneren a passos agegantats)
M'agrada tenir dos dits de front més que algunes que fins fa poquet eren amigues meves...
M'encanta i sóc molt feliç quan em fan una sorpresa, quan em regalen alguna cosa. 
M'encanta que em dediquin o cantin una cansó. 
M'agrada ajudar, aconsellar i animar a la gent.
M'agrada emocionar-me fàcilment. 
M'agrada conèixer gent nova, parlar altres idiomes i aprendre cada dia coses noves. 
M'agrada fer fotos, noves, rares, improvisades...
M'agrada molt compartir tardes amb aquelles persones tant properes a mi, ni que sigui un cafè, però m'encanten. 
M'agrada escoltar Russian Red.
M'agrada anar a concerts, obres de teatre...
M'agrada encomanar somriures a la gent que està prop meu, fer-los feliços, perquè d'ells en depèn la meva pròpia felicitat...
M'agrada escoltar Green Day, l'Adele i Debussy mentre estudio (música molt monótona, ja veieu...)


M'agraden les meves amigues, m'agrada la meva germana, els meus pares, els meus avis, la meva casa, m'agrada la plaça on visc, m'agraden els meus dos peixos, m'agraden els gats de l'àvia, m'agraden els meus cosinets,


Però per sobre de totes les coses, m'agrades tu!

(D'aquí vuit dies seré rumb a Suècia! Estic tant il·lusionada amb aquest viatge, serà tan bonic!! Intentaré publicar-vos alguna cosa des d'allà! I prometo que quan torni tindré milions i milions d'anècdotes, queixes, somriures, i moments per capturar i guardar al meu racó!)

Exit, resultat de treball, esforç i constància

Ara ja fa uns quants anys quan vaig acabar una etapa molt important de la meva vida a l'escola, la nostra professora va donar a cada alumne un regal: un llibre personalitzat amb un missatge dins i una capsa de xiclets embolicats amb paper blau. Aixì a primer cop d'ull aquestes dues coses no tenen massa relació entre si, però ben mirat, i amb el pas dels anys cada vegada hi veig més una semblança. El paquet de xiclets va ser aquell regal que va fer per aquelles persones que no el llibre ni el missatge, aquelles persones materialistes que menjarien els xiclets i perdrien el llibre sense ni tansols llegir el missatge. El llibre i el missatge eren per aquelles altres persones que volien llegir, que volien sentir-se protagonistes d'una historia, i que llegirien aquell missatge:

"Els tutors volem desitgar-te molta sort en el camí 

que ara començes i que forma part del fer-te gran, esperem

que els valors que t'hem intentat transmetre al llarg d'aquests anys

et serveixin per créixer

com a estudiant però sobretot com a persona.

I recorda que les claus de l'èxit són l'esforç el treball i la constància"

Balanç d'aquest 2011

 Doncs bé, amb aquesta i amb una altra ja tenim al 2011 a les seves derreries, aquest any que ens havia de portar a la ruina, aquesta any, que així de bones a primeres havia de ser un desastre. Doncs bé, crec que tampoc ha sigut tan horrorós. Ha tingut dies, moments, de bons i de dolents, però si tot fos genial, per tirar-hi coets ens aburririem. De tant en tant, algun mal moment va bé, així ens adonem de lo feliços i afortunats que som.

Records que el temps va guardar al fons del calaix.

Era petita petita, i s'amagava rere el sofà quan hi havia alguna cosa que li feia por. No sortia d'allà fins que no sentia que el perill era molt lluny.

Era petita, molt petita, i s'amagava dins de l'armari quan aquell monstre gros la venia a buscar. No sortia fins que el monstre l'havia perdut i marxava.

Ella era petita i tenia pors, com tots els nens petits, i fins i tot els més grans. Però ella també tenia un gran tresor: l'imaginació.

Records d'un estiu

Enyoro l'estiu, el trobo a faltar, i la única manera que trobo de tornar al seu costat és recordant, tots aquests moments, fantàstics. Dies en els que m'aixecava a les nou del matí i que a les deu ja era a la platja, dies de Juny, en els que al matí l'aigua encara era freda, en els que aquestes platjes verges regnaven soles, plàcides, tranquil·les. Pero veloçment va apareixer el Juliol, carregat de Festes Majors, possiblement les millors festes que hi hagin, aquestes festes que no tenen final, aquestes nits maravelloses, màgiques. Que es despertaven al mes de Juliol, amb les costes infectades de gent, on la millor solució era anar-hi ben dematí, o al vespre, on la millor solució era quedar-se a casa llegint. I finalment l'Agost, amb les seves temperatures extremes, i amb molta més festa, amb molts més dies de platja, amb viatjes excepcionals...I així fins als darrers dies d'aquest estiu, en els que t'estiraves a la platja fins al vespre, t'estiraves sobre la sorra sense gent ja, aquests primers freds s'havien emportat tota aquesta gent que no és nostra, i ens havia regalat altre cop totes aquestes cales precioses, estimades. I t'obsequiava amb els millors dies, aquests en els que et fas més gran, que comences a preparar totes les coses de l'institut i t'adones que tot va massa ràpid, que el temps no et permet cap luxe, que aquí o disfrutes o ja no hi ets, o vius al màxim cada instant o ja ha passat. O vius, o mors. No hi ha més solució. Per aixó cada festa, cada dia de platja, cada petó, cada abraçada, cada somriure, cada cansó que he cantat, cada concert que he fet, cada moment que he passat l'he aprofitat com si fos al màxim. Per això tots aquests instant m'han fet agafar oxigen per l'inici del curs, i m'han fet agafar ganes en les meves noves metes i els meus reptes. 

Nostalgia.

Mi cuerpo esférico acababa de formarse. De la superficie del agua a la inmensidad de la troposfera. Y una suave brisa marina me llevaba, frágil como una pluma, sin rumbo, en la intemperie.

Bailo en el aire, sobre el decorado de celofán azul. ¿Siento miedo, tristeza, quizá felicidad? Estoy dispuesta a encontrar este sentimiento, quiero saber qué hay más allá del mundo que siempre he visto, mar y cielo, cielo y mar. Estoy en lo alto de la escalera que me lleva a la felicidad. Navego por la inmensidad celeste junto a millones de hermanas, todas iguales, redondas, brillantes, transparentes, en la nube. Lo veo todo. Me siento la dueña del mundo, la única capaz de atisbar el planeta azul. Veo las montañas, vuelo con los aviones, saludo a los niños que, pasmados, observan el encanto nevado de los Alpes. Así como cientos de turistas visitando las pirámides egipcias, y los miles que admiran la Muralla China. Fascinada, veo los barcos cruzando mares y océanos como quien desliza el dedo sobre el papel.

Pero me canso, no puedo aguantar, empiezo a fundirme, a licuarme, a derretirme, resoplo y me despeino, y me lanzo. Experimento lo nunca antes visto, siento que mis piernas no se comunican con mi cuerpo. Que mi cabeza no puede pensar, que mi boca no se puede abrir para articular palabras. Siento que sólo puedo disfrutar, voy bajando, bajando. Y llego a una superficie diferente a las que había encontrado hasta el momento, más rugosa, más cálida… Es algo suave, se mueve. Son células, es piel humana.

¿Qué hace aquella linda mujer allí, bajo la lluvia? No le importa mojarse. De repente observo cómo una lágrima asoma en uno de sus párpados, resbala por su mejilla, dibujando las arrugas de su nariz y el contorno de sus labios. Finalmente se ahoga en su boca.

Aterrizo en su cabeza, bajo por su pelo enredado y me zambullo en su cara. De pronto, un seísmo, una cabeza que se mueve, que gira y deja morir la gota en el suelo, sola.

(Redacción: Emma Pérez, 5º puesto en el Concurso de Redacción de CocaCola)