No és massa tard per tot allò que és important.

Fa un any i varis mesos, A i B van decidir que els seus camins no havien de seguir la mateixa carretera.

No va haver-hi un motiu concret, sinó que va ser un cúmul de circumsàncies. Tant A com B creien que el llaços que es fan, queden fets, i que no cal cuidar-los, apretar-los, posar-los bé les cintes, i sí, és necessari.

Diuen que el temps ho arregla tot, i bé, potser és cert, o potser és com un cóctel d'oxigen, d'aire fresc, i sí, és necessari.

El dia de l'aniversari de B, després de pensar-hi molt, A va decidir que era un bon moment per felicitar-la, i no, B no va poder aguantar-se les llàgrimes. B no sap ben bé perquè, i de fet, aquesta felicitació va rondar-li pel cap dies i dies, havien quedar per parlar, però B no tenia ni idea del que havia de dir. Havia de demanar perdò? Perquè? Era culpa seva tot? Havia d'acusar a A d'alguna cosa? No, tampoc era culpa seva. B estava feta un embolic. 

B ara té un peix, unes arrecades díficils de portar, una treneta de colors...ha canviat, també psicológicament, ho veu diferent. I avui parlarà amb A.

Estima't

Escolta'm.

T'haig de dir un secret.

Tu, que t'enfades quan et mires al mirall. Que plores perquè no t'agrades. Que tens una obsessió per com et queden les coses.

I no et veus bé.

Tu, que compres pensant en el que diran. Que no tens opinió. Que no decideixes què vols.

I aixó no et fa feliç.

Tu, que et creus molt gran. Que dius haver madurat. Que piques a la porta.

I crides en tots moments.

Tu, que si no fossis propera a mi t'ho diria ben clar. Que ets un fluid d'influències. Que has de crèixer. 

I n'aprendras.

Tu, que et queden experiències. Que et queden amics. Que estàs fent l'idiota.

I t'estàs destrossant.

Tu, que ets repel·lent. Que ets odiota. Que en el fons sé que no ho ets. 

I un dia ho veuràs.

Tu, que t'odies. Que t'insultes. Que no creus en tu.

I aprendras que ets l'única que ho ha de fer.

Tu, que no has viscut res. Que hauries de ser feliç. Que tenyeixes els teus dies de gris. I estàs trista.

Tu, que plores per imbècils. Que estàs amb idiotes. Que fas cas a capullos. I ho són.

Escolta'm

T'haig de dir un secret.

La clau està en estimar-se.

ESTIMA'T

Amor,

Amor, 

avui et dedicaré aquesta entrada, perquè saps que tinc un dia molt ensucrat. En realitat no vull escriure gaires coses exageradament dolces, només vull posar-hi uns granets de sucre. 

De fet, no es que tingui un dia extremadament dolç, però ha sigut Sant Jordi, tinc una rosa preciosa, la més bonica de totes al menjador, i és primavera i tal com passa al Nadal estic dolça i nyo nya...Però anem al que anàvem:

Fa poc et vaig parlar d'estimar, un sentiment molt bonic et deia, com un somni. I sí, realment és així, és com una estrella penjada allà dalt, i ens fa viure amb la por de que algun valent vulgui enfilar-se a una escala i despenjar-la. Però alhora, mentre ets allà dalt, al costat dels estels, no recordes res del que tens al voltant, haver perdut les claus i tenir feina no té importància, perquè hi sóc amb qui hi vull estar i no necessito res més.

I tal com de tant en tant s'ha de intentar marxar del planeta terra i viatjar fins als estels, també és bonic deixar-se de tonteries i deixar-se estimar, i estimar.

Estimar, és estrany que no hi hagi cap assignatura que es digui aprèn a estimar, és potser perquè és màgic, i no cal aprendre'n, la manera que ho facis agradarà algú, algú que t'estimarà. Que et farà sentir que ets guapa, preciosa, que els colors et queden bé i que amb el cabell recollit no se't veu massa la cara, si no que estàs preciosa. Algú que t'abraçarà, i a cau d'orella et dirà que t'estima. Sí, és màgic.

Sr. i Sra. Perfecte

Benvinguts al món del Sr. la Sra. Perfecte. 

Avui el Sr Perfecte s'ha aixecat a les cinc del matí, com cada dia. S'ha preparat un cafè amb llet i ha agafat la bossa. També com cada dia, puntual a les sis surt per la porta direcció el gimnàs. Allà correrà durant disset minuts, ni un més ni un menys, perquè és el temps que li costa arribar als 5.000metres exactes. Llavors a tres quarts de set es cabossarà a la piscina, i nedarà mil metres més. A dos quarts de vuit ja està, es canvia i com sempre a les vuit puntual desitja bon dia la noia de recepció i agafa el cotxe cap a la oficina. No posa música, no li agrada. Arriba a tres quarts de nou, enfadat perquè va un quart d'hora més tard a causa del tràfic que hi ha aquella hora, però encara queda un quart per obrir de cara al públic, però el Sr. Perfecte arriba sempre abans.

Records

Avui, uns anys més tard m'he retrobat amb totes les meves nines. Aquelles a les que amb la meva germana haviem tallat els cabells, i els pintavem de colors, ara, uns anys després penses ¿perquè ho vaig fer? Doncs no sé! Suposo que amb els cabells roses i els llavis negres ens agradaven més...Les he vestit d'estiu amb tots aquells vestits amb els que havia passat dies i dies jugant, i els hi he rentat la cara, traient-els'hi totes aquelles pintades de retoladors. Les he assegut totes juntes, perquè ja que jo les he retrobat tants anys després i segurament elles també tenien moltes coses per explicar-se.

També he trobat peces de les meves cuinetes i firetes, les he ordenat totes, les he posat juntes i he recordat aquelles tardes jugant amb elles, imaginant restaurants, imaginant hotels, i he trobat aquelles cartes i menús que amb la Laura haviem fet pels nostres clients, cartes del restaurant "La deliciosa" i coses així, que ara mires i dius, caram, quina imaginació!

També hem trobat coses més velles encara, com aquella manteta petita, tova de colors, plena de coses per fer, un telèfon per tocar, un tambor per picar...i com ens agradava! I aquell peluix, aquell pallasso de colors, que estirava el seu coll i feia música i encara sona! Quina il·lusió m'ha fet que encara estigués com el primer dia. I en Marlin, aquell peluix groc, que la mama em va portar de Berlín, i també, que encara té la música que tenia el primer dia...

I papers, m'he retrobat amb aquelles cartes que escrivia a la mama els dies que ella arribava tard que jo ja dormia, i li preguntava com li havia anat el dia, què havia fet, i li explicava tot el que jo havia fet a l'escola, fins i tot si algun dia m'agradava la roba de nosequí o nosequè que nosequí havia fet. Tot de detallets macos macos. També li feia dos quadrets, en el primer jo hi ddibuixava alguna cosa (una flor, un sol, un ànec...) i en el segon ella m'hi dibuixava alguna cosa (un vaixell, una ambulància...). També hi havia dibuixos que la Laura feia, i que jo, com a germana gran corregia! (Corregia! impressionant!) I fitxes que li feia, perquè aprengués...i jo feia creuetes i posava bé amb retolador vermell. Quan ho veia ella s'enfadava perquè no volia que tatxés el que havia fet, ni per bé ni per malament i ens haviem barallat moltes vegades per aixó.

Tot aixó, ha fet del dia d'avui un dia més acollidor, més càlid. Ple de tots aquests records que cap figurarà mai dins de les set bosses que ara duem cap a la deixellaria, perquè pot ser que falti lloc a casa, però mai mai em sobraran totes aquestes joguines que de petita em van fer tant feliç i que em segueixen traient un somriure cada vegada que em retrobo amb elles.

Carrers

Avui m'he cansat a tant escriure, hi ha massa lletra a les meves últimes entrades, així que he decidit que avui compartiré amb vosaltres una mica d'alló que tan m'agrada, fotografia.

M'he decidit a començar amb una de les coses que més m'agrada fotografiar: carrers. 
No sé molt bé perquè, potser perquè  tenen molta gent anónima, amb cares diferents (però si el que volgués fóssin expressions podria fotografiar cares, no?), potser perquè són diferents a casa ciutat, no sé, però el que sí sé és que m'agraden molt!

M'agrada, m'encanta

Avui tinc ganes d'escriure, moltes!
El que passa és que...la meva inspiració està per terra. Tinc ganes de parlar de coses boniques perquè, tal com vaig dir, estic farta d'explicar penes. Vull parlar de coses  que m'agraden, perquè així potser em coneixeu tots una mica més (tal com m'han dit a l'últim comentari de l'entrada anterior)


M'agrada el sol, m'agrada molt.
M'agrada l'estiu, és la meva estació preferida. 
M'agraden les vacances (tot i que la calor cansa molt a principis de setembre) Mencanta anar a la platja al matí i no tornar fins al vespre, dinar un entrepà i tocar la guitarra a la sorra!
M'agrada recuperar amics qeu havia perdut amb el temps.
M'agraden i sóc amant de les nits d'estiu, sortir a la terrassa, compartir una pizza i veure una cerveseta. 
M'encanta que de tant en tant hi hagi canvis d'aire.
M'agrada trepitjar les fulles de la tardor, el soroll que fan...ooh! 
M'agrada viatjar, i conèixer llocs nous (encara que em fa por volar amb avió, però m'aguanto!) 
M'agrada fer alguna cosa amb mèrit. 
M'agrada deixar malament aquella gent que anteriorment m'hi han deixat a mi. M'agrada cantar (encara que ejem..., no se'm doni de perles) 
M'agrada tocar el piano, obrir la finestra i oferir concerts als vianants, mentre sento que les converses i riures tontos de la casa veina callen (gràcies!), M'agrada tocar la guitarra. 
M'agrada molt riure, encara que al principi sembli tímida.
M'encanta xerrar i xerrar i parlar i enraonar i bla bla bla...
M'agrada explicar xistes dolents i riure'ls.
M'agrada la història, els relats de la Gran Guerra i el llatí (i sóc considerada un bitxo raro, perquè crec que sóc la única, but nevermind!...)
M'agrada que m'abraçin fort i em diguin que allà hi estic segura.
M'agrada que em consolin quan ploro, i que em facin petons al front i abraçades per l'esquena. 
M'agrada que em facin massatges.
M'agrada que m'acaricin amb una ploma.
M'agraden els petons al coll, i que se'm posi la pell de gallina. 
M'agrada que em mimin. 
M'agrada sentir-me una nena petita i anar a esperar als reis cada any (per molt pobres que siguin les rues que degeneren a passos agegantats)
M'agrada tenir dos dits de front més que algunes que fins fa poquet eren amigues meves...
M'encanta i sóc molt feliç quan em fan una sorpresa, quan em regalen alguna cosa. 
M'encanta que em dediquin o cantin una cansó. 
M'agrada ajudar, aconsellar i animar a la gent.
M'agrada emocionar-me fàcilment. 
M'agrada conèixer gent nova, parlar altres idiomes i aprendre cada dia coses noves. 
M'agrada fer fotos, noves, rares, improvisades...
M'agrada molt compartir tardes amb aquelles persones tant properes a mi, ni que sigui un cafè, però m'encanten. 
M'agrada escoltar Russian Red.
M'agrada anar a concerts, obres de teatre...
M'agrada encomanar somriures a la gent que està prop meu, fer-los feliços, perquè d'ells en depèn la meva pròpia felicitat...
M'agrada escoltar Green Day, l'Adele i Debussy mentre estudio (música molt monótona, ja veieu...)


M'agraden les meves amigues, m'agrada la meva germana, els meus pares, els meus avis, la meva casa, m'agrada la plaça on visc, m'agraden els meus dos peixos, m'agraden els gats de l'àvia, m'agraden els meus cosinets,


Però per sobre de totes les coses, m'agrades tu!

(D'aquí vuit dies seré rumb a Suècia! Estic tant il·lusionada amb aquest viatge, serà tan bonic!! Intentaré publicar-vos alguna cosa des d'allà! I prometo que quan torni tindré milions i milions d'anècdotes, queixes, somriures, i moments per capturar i guardar al meu racó!)

Exit, resultat de treball, esforç i constància

Ara ja fa uns quants anys quan vaig acabar una etapa molt important de la meva vida a l'escola, la nostra professora va donar a cada alumne un regal: un llibre personalitzat amb un missatge dins i una capsa de xiclets embolicats amb paper blau. Aixì a primer cop d'ull aquestes dues coses no tenen massa relació entre si, però ben mirat, i amb el pas dels anys cada vegada hi veig més una semblança. El paquet de xiclets va ser aquell regal que va fer per aquelles persones que no el llibre ni el missatge, aquelles persones materialistes que menjarien els xiclets i perdrien el llibre sense ni tansols llegir el missatge. El llibre i el missatge eren per aquelles altres persones que volien llegir, que volien sentir-se protagonistes d'una historia, i que llegirien aquell missatge:

"Els tutors volem desitgar-te molta sort en el camí 

que ara començes i que forma part del fer-te gran, esperem

que els valors que t'hem intentat transmetre al llarg d'aquests anys

et serveixin per créixer

com a estudiant però sobretot com a persona.

I recorda que les claus de l'èxit són l'esforç el treball i la constància"

Balanç d'aquest 2011

 Doncs bé, amb aquesta i amb una altra ja tenim al 2011 a les seves derreries, aquest any que ens havia de portar a la ruina, aquesta any, que així de bones a primeres havia de ser un desastre. Doncs bé, crec que tampoc ha sigut tan horrorós. Ha tingut dies, moments, de bons i de dolents, però si tot fos genial, per tirar-hi coets ens aburririem. De tant en tant, algun mal moment va bé, així ens adonem de lo feliços i afortunats que som.

Records que el temps va guardar al fons del calaix.

Era petita petita, i s'amagava rere el sofà quan hi havia alguna cosa que li feia por. No sortia d'allà fins que no sentia que el perill era molt lluny.

Era petita, molt petita, i s'amagava dins de l'armari quan aquell monstre gros la venia a buscar. No sortia fins que el monstre l'havia perdut i marxava.

Ella era petita i tenia pors, com tots els nens petits, i fins i tot els més grans. Però ella també tenia un gran tresor: l'imaginació.