Somnis de coses boniques

Volia esciure coses boniques,

havia esborrat el paper en blanc tantes vegades, que ja no s'hi distingia el que realment volia dir.

No trobava manera, dins seu hi havia un maremagnum de sentiments.

Tots volien sortir, tots volien amagar.se.

I li preguntaven: "com estàs?"

I ella responia: "bé, suposo" 

Perquè no ho sabia, dins seu hi havia tal desordre que no sabia qui manava per sobre de qui.

Aquelles llàgrimes de la nit anterior al coixí, eren més importants que el somriure de la nota d'aquest matí al costat del cafè?

L'abraçada d'aquella amiga seva que plorava era més tendra que la cançó que li havien dedicat?

L'enyorança que sentia per totes aquelles nits d'estiu, i els dies a la platja, li produïa més dolor que el mal de coll provocat pel fred?

I va proposar-se escriure, i fer un esquema de tot allò que tenia al cap, però un foli no era suficient, ni dos, ni tres, tampoc sabia cap on havien d'anar les fletxes, ni què havia de marxar amb un bolígraf fluorescent...era un caos tot plegat...així que va decidir tancar els ulls fer-se una pilota rodejant els genolls amb els braços

i somiar coses boniques.

Benvinguda al món, Alba.

Hola Alba,

o millor, benvinguda al món.

Has obert els ulls aquí sense manual d'instruccions. Així que si m'ho permets te'n faré cinc cèntims. 

Doncs bé, has obert els ulls al món, on tothom sap moltes coses, però a l'hora de dir on és només sabem dir que és a l'Univers, un indret del quan no sabem res, ni grandària ni origen... Irònic oi? Doncs bé aquesta és una mica la llei que ens regeix. Som tots molt ignorants en realitat. 

Aquest món del que et parlo, aquest món ferit, és com una obra de teatre, hi ha un grup de titelles que es mouen dins l'obra equivocada mentre que la resta de gent se'ls mira admirats i aplaudeixen. És l'art de la paraula Alba, el que diuen, és el que es creu. Ja ho aprendràs, ja tindràs temps, en veuràs moltes d'obres inacabades. Saps per què? Doncs això és precisament el millor de tot, i és que mai acaben perquè quan noten que ja no són els protagonistes, quan la fama d'antagonista millora cal fer un canvi de papers, passar el guió al del costat i anar a fer d'anotador. Mentra la gent enlluernada pels focus segueix aplaudint. 

Carta a un núvol

Hola núvol, 

pots escoltar-me?

T'haig d'explicar una història. 

M'escoltaràs oi? M'ho promets? 

Aquí ningú ho fa. Ningú m'etén. 

Només tinc sis anys, però estic a punt de fer-ne set i ja vaig a l'escola dels grans, pero tot i aixó ningú em fa cas. 

No m'agraden els dinars de familia, perquè tothom parla de coses que no entenc, la política, crec que en diuen, i sempre es barallen, mai els agrada res i ningú comparteix opinió amb ningú, sembla que no n'estan gaire contents,...

Diuen que ara tot és molt difícil, que tot és gris, que tenen molta feina, que ja ho entendré. Jo sempre els entendré, pero ells mai m'entenen quan els dic que vull saber de què parlen, o això sembla...

Núvol t'escric a tu perquè  em sento com si visqués amb tu, com en una bombolla, lluny dels altres. Pero crec que ningú pensa en mi. Només tinc sis anys.

Saps núvol és molt trist viure en un món on tot és tan dificil . Però ho és molt més no saber ben bé perquè ho és. Perquè jo difícil només hi trobo les multiplicacions, i no veig res que sigui de color gris, i també tinc deures i segueixo sense entendre res.

Somiatruites

Aquest estiu ha estat un estiu diferent, ple d'il·lusions. Ha començat a veure-hi més clar. Però nungú l'entén.

Ella ha decidit coses, entre elles que vol viatjar lluny, molt lluny, per Europa, però li agradaria moltíssim. Sola o acompanyada. Tan li és, no és important, vol parlar Anglès, Francès i Alemany, que per alguna cosa ho està aprenent, vol conèixer gent, i ciutats, fred i calor.

També vol pujar muntanyes, i fer acampades a l'aire lliure. 

Vol fer un tallet del camí de Santiago, perquè sí. Perquè aquest any ho ha vist d'aprop i li ha encantat, quin repte, i aconseguir arribar a la teva meta t'has de sentir...bé no sap ben bé com, per això ho vol experimentar.

També vol tenir una casa per ella sola, quan sigui més gran, és clar, però encara que sigui un piset petit, vol tenir-lo arreglat, a la seva manera, al seu ordre, tot petit, còmode i suficient. No necessita més. 

Vol anar a concerts multitudinaris, perquè sempre li han agradat, d'aquells on hi hagués molta molta gent, i un cantant famós, que es conegui totes les cançons i ballar tota la nit. O concerts de bar, amb guitarra i micròfon.

I sempre li aixafen la truita.Sí, sempre li parlen de diners. Que abans de tot això haurà de treballar, que li falta molts anys, que la cosa està dificil. I què? Potser per alguns és una somiatruites però el que ella vol no té data de caducitat, si no pot ser d'aqui deu anys, serà d'aquí quinze. Potser només és una somiadora que no encaixa on és.

Fuig.

Truques a la porta, tornes a ser aquí. No vaig dir-te que ja m'havia cansat de tu? Llavors...per què tornes? Ja ho sé, m'intentaràs convèncer ambb les teves estùpides paraules. Pero et diré alguna cosa, que de fet ja hauries de saber: no m'importen, gens, per res, estic massa bé.

-Hola! Caram, quin canvi! Estàs guapíssima!

(gràcies, suposo. Però no accepto floretes, vols comprar-me i no ho aconseguiras)

-Com estàs bonica? Tot bé suposo.

(Estic perfectament, vaja, estava, fins ara, que has vingut, no feia falta, no et vull veure!)

-Jo vaig fent, el treball, els estudis, tot em va molt bé!

(doncs me n'alegro, molt, de veritat, però no sé a quin món vius, al meu no)

-En realitat tenia ganes de veure't, ha passat massa temps...

(massa temps? però què dius? ets ben boig!)

-Mira Emma, no sé què et passa, però et noto absent...saps que vinc a buscar-te no? Algú t'ho havia dit abans que arribés oi?

(Ah, quina casualitat, doncs sí, ho savia, i què?)

+Mira Hivern Rutina, no et necessito, estic bé, de veritat, t'ho prometo. Estic amb l'Estiu, i estic bé, em cuida, i em fa feliç. Visc entre la piscina i la platja, amb els meus amics, faig esport, miro la televisió, surto, toco la guitarra, faig barbacoes i el tinc a ell. L'estimo massa, i amb tu no el veuré tan sovint com ho faig ara. Et demano si et plau que marxis, encara em queden dies, res s'ha acabat, no vull que segueixis assegut al meu portal esperant el teu moment, ja arribarà però ara marxa, fuig, no et necessito.

Tancat per vacances.

És estiu. Es lleva tard i després de girar-se cap a la dreta, cap a l'esquerra i posar-se finalment de panxa enlaire dexideix que ja n'hi ha prou, baixa i esmorza una tassa de llet plena de Cola-Cao, ja no és necessari el cafè amb llet, ni que sigui llet desnatada, és estiu i s'ho permet. Ho fa amb la camisa d'ell, que li queda grossa de talla, però que li encanta perquè duu el seu perfum. Ara, que és estiu s'ha abonat a les sandàlies i als pantalons curts, li queden molt bé i sap lluir-los. Una vegada ja s'ha vestit, s'estira a llegir sota l'ombra d'un arbre. Llegeix històries senzilles, d'amor, realistes, lleugeres, amb finals feliços. De les que a l'hivern no llegeix, perquè no té temps, perquè les troba tontes, en canvi ara, que és estiu li agraden, i molt, les devora. Dina aliments lleugers, perquè no li facin més calor i fa la midgiada, perquè no fer res cansa. No ho fa mai, això de dormir havent dinat, però ara és estiu, i s'ho perdona, està de vacances i vol relaxar-se. De fet li va bé, està radiant i feliç, el seu somriure surt més ara que és estiu i la seva pell és ara morena la fa encara més bonica. Fa el ganso tota la tarda i llavors surt a córrer, a pedalar, a nedar tan és, la questió està en fer esport. Li agrada, és molt activa durant l'hivern i no ho deixarà perdre ara, pot relaxar-se, però tampoc tant. Les tardes d'estiu són màgiques, sempre li han agradat molt, són hores de trànsit entre la xafogor i l'aire fresc del vespre, hores en les que la gent surt a fer esport, a passejar...Quan ha acabat de córrer, pedalar o nedar li agrada mirar a la gent, per això es compra un gelat al parc i es queda a veure la gent. Li agraden especialment les families, pares radiants de felicitat i nens que no paren ni un segon quiets, "quines postals tant maques..." pensa, també li agrada comparar les parelles joves i les que ja són àvis, uns amb tota una vida per davant i els altres amb tota una vida plena de records "però tots amb una vida plena d'amor" es diu. S'ha fet fosc. Un sopar ràpid i surt a fer el toc. Alguns dies hi va amb amigues altres amb els pares, alguns amb el seu germà, altres sola. Els carrers es buiden ara que es estiu, ella viu en un poble tranquil, lluny de qualsevol atracció turística, i li agrada, però només fins a cert punt, perquè fins i tot sembla que tots els cotxes i sorolls s'hagin esfumat i li fa una mica de pena veure-ho tot tant desolat. Però tan és, l'aire del vespre és fresc i sempre li ha agradat.

No és massa tard per tot allò que és important.

Fa un any i varis mesos, A i B van decidir que els seus camins no havien de seguir la mateixa carretera.

No va haver-hi un motiu concret, sinó que va ser un cúmul de circumsàncies. Tant A com B creien que el llaços que es fan, queden fets, i que no cal cuidar-los, apretar-los, posar-los bé les cintes, i sí, és necessari.

Diuen que el temps ho arregla tot, i bé, potser és cert, o potser és com un cóctel d'oxigen, d'aire fresc, i sí, és necessari.

El dia de l'aniversari de B, després de pensar-hi molt, A va decidir que era un bon moment per felicitar-la, i no, B no va poder aguantar-se les llàgrimes. B no sap ben bé perquè, i de fet, aquesta felicitació va rondar-li pel cap dies i dies, havien quedar per parlar, però B no tenia ni idea del que havia de dir. Havia de demanar perdò? Perquè? Era culpa seva tot? Havia d'acusar a A d'alguna cosa? No, tampoc era culpa seva. B estava feta un embolic. 

B ara té un peix, unes arrecades díficils de portar, una treneta de colors...ha canviat, també psicológicament, ho veu diferent. I avui parlarà amb A.

Estima't

Escolta'm.

T'haig de dir un secret.

Tu, que t'enfades quan et mires al mirall. Que plores perquè no t'agrades. Que tens una obsessió per com et queden les coses.

I no et veus bé.

Tu, que compres pensant en el que diran. Que no tens opinió. Que no decideixes què vols.

I aixó no et fa feliç.

Tu, que et creus molt gran. Que dius haver madurat. Que piques a la porta.

I crides en tots moments.

Tu, que si no fossis propera a mi t'ho diria ben clar. Que ets un fluid d'influències. Que has de crèixer. 

I n'aprendras.

Tu, que et queden experiències. Que et queden amics. Que estàs fent l'idiota.

I t'estàs destrossant.

Tu, que ets repel·lent. Que ets odiota. Que en el fons sé que no ho ets. 

I un dia ho veuràs.

Tu, que t'odies. Que t'insultes. Que no creus en tu.

I aprendras que ets l'única que ho ha de fer.

Tu, que no has viscut res. Que hauries de ser feliç. Que tenyeixes els teus dies de gris. I estàs trista.

Tu, que plores per imbècils. Que estàs amb idiotes. Que fas cas a capullos. I ho són.

Escolta'm

T'haig de dir un secret.

La clau està en estimar-se.

ESTIMA'T

Amor,

Amor, 

avui et dedicaré aquesta entrada, perquè saps que tinc un dia molt ensucrat. En realitat no vull escriure gaires coses exageradament dolces, només vull posar-hi uns granets de sucre. 

De fet, no es que tingui un dia extremadament dolç, però ha sigut Sant Jordi, tinc una rosa preciosa, la més bonica de totes al menjador, i és primavera i tal com passa al Nadal estic dolça i nyo nya...Però anem al que anàvem:

Fa poc et vaig parlar d'estimar, un sentiment molt bonic et deia, com un somni. I sí, realment és així, és com una estrella penjada allà dalt, i ens fa viure amb la por de que algun valent vulgui enfilar-se a una escala i despenjar-la. Però alhora, mentre ets allà dalt, al costat dels estels, no recordes res del que tens al voltant, haver perdut les claus i tenir feina no té importància, perquè hi sóc amb qui hi vull estar i no necessito res més.

I tal com de tant en tant s'ha de intentar marxar del planeta terra i viatjar fins als estels, també és bonic deixar-se de tonteries i deixar-se estimar, i estimar.

Estimar, és estrany que no hi hagi cap assignatura que es digui aprèn a estimar, és potser perquè és màgic, i no cal aprendre'n, la manera que ho facis agradarà algú, algú que t'estimarà. Que et farà sentir que ets guapa, preciosa, que els colors et queden bé i que amb el cabell recollit no se't veu massa la cara, si no que estàs preciosa. Algú que t'abraçarà, i a cau d'orella et dirà que t'estima. Sí, és màgic.

Sr. i Sra. Perfecte

Benvinguts al món del Sr. la Sra. Perfecte. 

Avui el Sr Perfecte s'ha aixecat a les cinc del matí, com cada dia. S'ha preparat un cafè amb llet i ha agafat la bossa. També com cada dia, puntual a les sis surt per la porta direcció el gimnàs. Allà correrà durant disset minuts, ni un més ni un menys, perquè és el temps que li costa arribar als 5.000metres exactes. Llavors a tres quarts de set es cabossarà a la piscina, i nedarà mil metres més. A dos quarts de vuit ja està, es canvia i com sempre a les vuit puntual desitja bon dia la noia de recepció i agafa el cotxe cap a la oficina. No posa música, no li agrada. Arriba a tres quarts de nou, enfadat perquè va un quart d'hora més tard a causa del tràfic que hi ha aquella hora, però encara queda un quart per obrir de cara al públic, però el Sr. Perfecte arriba sempre abans.