Amb una pancarta on posi: BONES FESTES!

La cosa no va bé. Jo no hi entenc, però no cal saber-ne massa per saber que aquí hi ha un vaixell que s'enfonsa i demana ajuda però ningú en fa cas. Hi ha una colla de polítics fastigosos i corruptes fins a la corvata que ens governen, un munt de gent que omple amb el seu nom la llista d'aturats, i d'empreses que omplen amb el seu nom la llista d'empreses amb reducció de treballadors i fallides. I hi ha qui cada dia és més ric, qui té comptes a bancs i llocs que ningú sap mentre cada vegada a més cases no s'arriba a final de mes. La cosa no va bé. Hi ha un munt de països lluitant en guerres, un munt de paisos industrialitzant-se, un munt de paisos que van cent anys enrrere, i molts més que intenten fer caure als seus dictadors. 

No va bé. 

Història d'un ball

És una muralla d'un castell enorme, de pedra dura i molt gruixuda, que et protegeix dels enemics. Allà dins hi estas bé, no has de patir. Un riu de força que t'empeny endavant i et porta fins al mar, d'aigues tranquil·les, d'estabilitat en estat pur, de felicitat. 

Són llàgrimes que floreixen d'aquells ulls vermells, desesperats, sense consol, i que amaren al jersei, però no és important si es mulla, dins el cos fan més mal. Són sanglots que han decidit sortir, de manera estrèpita, però que llavors s'amaguen avergonyits.  Són silencis, que parlen i ens diuen tantes coses, tantes paraules importants, tants "tu pots"...

Són dos cossos, junts, que ploren, mentre dins seu algú balla, i celebra. Són ells: els sentiments, el cor, l'ànima. Estan de festa, avui els toca sortir, i llavors, quan tornen estan més relaxats i no t'engoixen fins a escanyar-te.

Són històries reconfortants, reunides dins el gest més inmens que existeix.

Són histories de balls durant una abraçada.

Debat de consciència

Què veus?

Què vols dir què veig?

Això! Vull dir això! Vull que em diguis què veus?

Doncs...veig el menjador de casa meva! Veig una finestra, un sofà de quadres gris, una butaca i tres revistes, una taula amb alguna engruna, una calefacció que deu estar apagada perquè fa fred, una làmpada, i un rellotge de paret molt vell, també veig la televisió que no fa massa que hem apagat, un aparell de música, tres DVD's, una partitura sobre la taula, unes espardenyes que l'avi es va deixar, una jaqueta pels vespres, quan surto al pati i fa fred, una planta que hauria de regar, tres cadies, un munt de marcs de fotografies molt velles, on tots riem, dues espelmes sobre el moble, un conjunt de copes de vidre impecables, un telèfon vermell, tres quadres d'un pintor anglès, un llibre que vull acabar de llegir, el guardó que van donar-me en aquell concurs literari que vaig guanyar, una peixera buida, un cofre gros que no he obert des de fa molt temps, una catifa, i un piano amb una sonatina apunt per ser tocada.

La caixa de sota el llit

No hi havia ningú a la dreta. Tampoc a l'esquerra. Era el moment. Va entrar a la seva habitació i va tancar la porta. Va asseure's a terra i va aixecar el llençol. I en un cop d'ull va tenir-ho localitzat. 

La caixa dels somnis perduts. 

Amagada sota el llit des de feia temps. No sabia ben bé li agradava tant obrir-la i somiar, i  pensar...

Pensar amb aquell viatje en globus que mai no va poder fer, com li hauria agradat, sempre li havia dit que tenia al món als seus peus, però ella mai no va creure-ho, i volia comprovar-ho, per això volia anar amb globus. Sabia que l'estimava però volia saber que tot el que desitjaria es faria realitat, i que podria tenir el món als seus peus, com li havia dit.

Somnis de coses boniques

Volia esciure coses boniques,

havia esborrat el paper en blanc tantes vegades, que ja no s'hi distingia el que realment volia dir.

No trobava manera, dins seu hi havia un maremagnum de sentiments.

Tots volien sortir, tots volien amagar.se.

I li preguntaven: "com estàs?"

I ella responia: "bé, suposo" 

Perquè no ho sabia, dins seu hi havia tal desordre que no sabia qui manava per sobre de qui.

Aquelles llàgrimes de la nit anterior al coixí, eren més importants que el somriure de la nota d'aquest matí al costat del cafè?

L'abraçada d'aquella amiga seva que plorava era més tendra que la cançó que li havien dedicat?

L'enyorança que sentia per totes aquelles nits d'estiu, i els dies a la platja, li produïa més dolor que el mal de coll provocat pel fred?

I va proposar-se escriure, i fer un esquema de tot allò que tenia al cap, però un foli no era suficient, ni dos, ni tres, tampoc sabia cap on havien d'anar les fletxes, ni què havia de marxar amb un bolígraf fluorescent...era un caos tot plegat...així que va decidir tancar els ulls fer-se una pilota rodejant els genolls amb els braços

i somiar coses boniques.

Benvinguda al món, Alba.

Hola Alba,

o millor, benvinguda al món.

Has obert els ulls aquí sense manual d'instruccions. Així que si m'ho permets te'n faré cinc cèntims. 

Doncs bé, has obert els ulls al món, on tothom sap moltes coses, però a l'hora de dir on és només sabem dir que és a l'Univers, un indret del quan no sabem res, ni grandària ni origen... Irònic oi? Doncs bé aquesta és una mica la llei que ens regeix. Som tots molt ignorants en realitat. 

Aquest món del que et parlo, aquest món ferit, és com una obra de teatre, hi ha un grup de titelles que es mouen dins l'obra equivocada mentre que la resta de gent se'ls mira admirats i aplaudeixen. És l'art de la paraula Alba, el que diuen, és el que es creu. Ja ho aprendràs, ja tindràs temps, en veuràs moltes d'obres inacabades. Saps per què? Doncs això és precisament el millor de tot, i és que mai acaben perquè quan noten que ja no són els protagonistes, quan la fama d'antagonista millora cal fer un canvi de papers, passar el guió al del costat i anar a fer d'anotador. Mentra la gent enlluernada pels focus segueix aplaudint. 

Carta a un núvol

Hola núvol, 

pots escoltar-me?

T'haig d'explicar una història. 

M'escoltaràs oi? M'ho promets? 

Aquí ningú ho fa. Ningú m'etén. 

Només tinc sis anys, però estic a punt de fer-ne set i ja vaig a l'escola dels grans, pero tot i aixó ningú em fa cas. 

No m'agraden els dinars de familia, perquè tothom parla de coses que no entenc, la política, crec que en diuen, i sempre es barallen, mai els agrada res i ningú comparteix opinió amb ningú, sembla que no n'estan gaire contents,...

Diuen que ara tot és molt difícil, que tot és gris, que tenen molta feina, que ja ho entendré. Jo sempre els entendré, pero ells mai m'entenen quan els dic que vull saber de què parlen, o això sembla...

Núvol t'escric a tu perquè  em sento com si visqués amb tu, com en una bombolla, lluny dels altres. Pero crec que ningú pensa en mi. Només tinc sis anys.

Saps núvol és molt trist viure en un món on tot és tan dificil . Però ho és molt més no saber ben bé perquè ho és. Perquè jo difícil només hi trobo les multiplicacions, i no veig res que sigui de color gris, i també tinc deures i segueixo sense entendre res.

Somiatruites

Aquest estiu ha estat un estiu diferent, ple d'il·lusions. Ha començat a veure-hi més clar. Però nungú l'entén.

Ella ha decidit coses, entre elles que vol viatjar lluny, molt lluny, per Europa, però li agradaria moltíssim. Sola o acompanyada. Tan li és, no és important, vol parlar Anglès, Francès i Alemany, que per alguna cosa ho està aprenent, vol conèixer gent, i ciutats, fred i calor.

També vol pujar muntanyes, i fer acampades a l'aire lliure. 

Vol fer un tallet del camí de Santiago, perquè sí. Perquè aquest any ho ha vist d'aprop i li ha encantat, quin repte, i aconseguir arribar a la teva meta t'has de sentir...bé no sap ben bé com, per això ho vol experimentar.

També vol tenir una casa per ella sola, quan sigui més gran, és clar, però encara que sigui un piset petit, vol tenir-lo arreglat, a la seva manera, al seu ordre, tot petit, còmode i suficient. No necessita més. 

Vol anar a concerts multitudinaris, perquè sempre li han agradat, d'aquells on hi hagués molta molta gent, i un cantant famós, que es conegui totes les cançons i ballar tota la nit. O concerts de bar, amb guitarra i micròfon.

I sempre li aixafen la truita.Sí, sempre li parlen de diners. Que abans de tot això haurà de treballar, que li falta molts anys, que la cosa està dificil. I què? Potser per alguns és una somiatruites però el que ella vol no té data de caducitat, si no pot ser d'aqui deu anys, serà d'aquí quinze. Potser només és una somiadora que no encaixa on és.

Fuig.

Truques a la porta, tornes a ser aquí. No vaig dir-te que ja m'havia cansat de tu? Llavors...per què tornes? Ja ho sé, m'intentaràs convèncer ambb les teves estùpides paraules. Pero et diré alguna cosa, que de fet ja hauries de saber: no m'importen, gens, per res, estic massa bé.

-Hola! Caram, quin canvi! Estàs guapíssima!

(gràcies, suposo. Però no accepto floretes, vols comprar-me i no ho aconseguiras)

-Com estàs bonica? Tot bé suposo.

(Estic perfectament, vaja, estava, fins ara, que has vingut, no feia falta, no et vull veure!)

-Jo vaig fent, el treball, els estudis, tot em va molt bé!

(doncs me n'alegro, molt, de veritat, però no sé a quin món vius, al meu no)

-En realitat tenia ganes de veure't, ha passat massa temps...

(massa temps? però què dius? ets ben boig!)

-Mira Emma, no sé què et passa, però et noto absent...saps que vinc a buscar-te no? Algú t'ho havia dit abans que arribés oi?

(Ah, quina casualitat, doncs sí, ho savia, i què?)

+Mira Hivern Rutina, no et necessito, estic bé, de veritat, t'ho prometo. Estic amb l'Estiu, i estic bé, em cuida, i em fa feliç. Visc entre la piscina i la platja, amb els meus amics, faig esport, miro la televisió, surto, toco la guitarra, faig barbacoes i el tinc a ell. L'estimo massa, i amb tu no el veuré tan sovint com ho faig ara. Et demano si et plau que marxis, encara em queden dies, res s'ha acabat, no vull que segueixis assegut al meu portal esperant el teu moment, ja arribarà però ara marxa, fuig, no et necessito.

Tancat per vacances.

És estiu. Es lleva tard i després de girar-se cap a la dreta, cap a l'esquerra i posar-se finalment de panxa enlaire dexideix que ja n'hi ha prou, baixa i esmorza una tassa de llet plena de Cola-Cao, ja no és necessari el cafè amb llet, ni que sigui llet desnatada, és estiu i s'ho permet. Ho fa amb la camisa d'ell, que li queda grossa de talla, però que li encanta perquè duu el seu perfum. Ara, que és estiu s'ha abonat a les sandàlies i als pantalons curts, li queden molt bé i sap lluir-los. Una vegada ja s'ha vestit, s'estira a llegir sota l'ombra d'un arbre. Llegeix històries senzilles, d'amor, realistes, lleugeres, amb finals feliços. De les que a l'hivern no llegeix, perquè no té temps, perquè les troba tontes, en canvi ara, que és estiu li agraden, i molt, les devora. Dina aliments lleugers, perquè no li facin més calor i fa la midgiada, perquè no fer res cansa. No ho fa mai, això de dormir havent dinat, però ara és estiu, i s'ho perdona, està de vacances i vol relaxar-se. De fet li va bé, està radiant i feliç, el seu somriure surt més ara que és estiu i la seva pell és ara morena la fa encara més bonica. Fa el ganso tota la tarda i llavors surt a córrer, a pedalar, a nedar tan és, la questió està en fer esport. Li agrada, és molt activa durant l'hivern i no ho deixarà perdre ara, pot relaxar-se, però tampoc tant. Les tardes d'estiu són màgiques, sempre li han agradat molt, són hores de trànsit entre la xafogor i l'aire fresc del vespre, hores en les que la gent surt a fer esport, a passejar...Quan ha acabat de córrer, pedalar o nedar li agrada mirar a la gent, per això es compra un gelat al parc i es queda a veure la gent. Li agraden especialment les families, pares radiants de felicitat i nens que no paren ni un segon quiets, "quines postals tant maques..." pensa, també li agrada comparar les parelles joves i les que ja són àvis, uns amb tota una vida per davant i els altres amb tota una vida plena de records "però tots amb una vida plena d'amor" es diu. S'ha fet fosc. Un sopar ràpid i surt a fer el toc. Alguns dies hi va amb amigues altres amb els pares, alguns amb el seu germà, altres sola. Els carrers es buiden ara que es estiu, ella viu en un poble tranquil, lluny de qualsevol atracció turística, i li agrada, però només fins a cert punt, perquè fins i tot sembla que tots els cotxes i sorolls s'hagin esfumat i li fa una mica de pena veure-ho tot tant desolat. Però tan és, l'aire del vespre és fresc i sempre li ha agradat.