Tinc fred, els peus se m'han congelat mentre dormia. A fora plou, però és relaxant sentir com cauen les gotes des de dins el meu llit. Tot i això no puc tornar a adormir-me. Aquesta nit és més llarga, més fosca, més freda, més sola.
Veig les llums de fora, ara repartides entre mil cristalls que han deixat les gotes al caure sobre el vidre. Veig els bassals i les fulles molles. No hi ha persones, és molt tard, demà és dia de feina. Només un jove, que llueix unes botes surt del seu cotxe i entra dins aquell bar, que no tanca mai. Sé que hi juguen a cartes, també que hi ha algun negoci ocult.
Em sento molt sola.
M'aixeco.
Em poso les espardenyes, que deixo al costat del llit cada nit. I pujo al terrat. Vull estar tranquil·la, però també vull sentir que no somio, i que les gotes de pluja caiguin sobre meu. Són les quatre de la matinada. La pluja cau sobre mi, i em sento realment bé, viva. Ploro una mica, perquè amb les gotes no veig les llàgrimes i m'agrada. Ningú em preguntarà què em passa, ningú em veu. Jo amb mi mateixa. I estic bé, realment bé.
Baixo, em trec la camisa de dormir xopa, no en vull una altra, dormiré nua. Vull sentir l'escalfor de l'edredó.
Abans de tancar els ulls em torno a concentrar en la finestra, la pluja segueix caient, no para. Penso, en la nit, en la foscor, en aquestes visites que et duien tant a l'hospital, en aquesta nit tan trista. Potser et trobo a faltar.
