El dia que el campanar no va tocar les dotze

Les nits eren llargues i fredes des de feia mig any. L’habitació era habitada per uns monstres terriblement negres que sortien de sota els seus llençols blancs. Obrien els ulls quan ella es posava al llit i poc a poc anaven sortint fins a dibuixar embolics de colors foscos que volaven sobre el seu cap. Ella els veia i els coneixia bé, fins i tot podríem dir que s’hi havia fet mig amiga doncs ara convivien en la mateixa habitació. 

Feia mig any que quasi no sortia de casa. El seu món era massa fred i en aquest dia a dia gèlid ella s’aïllava. La seva pèrdua va caure com una bomba que va emportar-se totes les emocions i els colors del seu piset. També va endur-se les ganes de viure, d’arreglar-se per anar a fer una copa un divendres a la nit, de quedar amb els amics, de sentir, i sobretot va marxar amb ella la son. Les nits eren més fosques, més llargues, més soles. No sabia estar sola en aquell llit de matrimoni que havien comprat pensant en tota una vida i en el que havien compartit tantes nits romàntiques i de passió. Se li enganxaven els llençols, li sobrava espai.

Et desitjo

Envoltada d’arbres sans i en un ambient fresc. Rere dels vidres xops per la pluja que no cessava. Veient la cadira del pati balancejar-se al mateix compàs que el vent. Ella seia.

Va tornar cap a la cambra. Li agradava tant la calidesa del nòrdic de flors de colors, l’escalfor de la llar de foc, l’olor de la fusta, la catifa davant del llit que havia adquirit per la ocasió, l’espelma de la tauleta de nit...

I en aquell instant, ella va trobar tot el que havia estat buscant. 

Et desitjo...  

va dir

I en aquella cambra va escriure els seus millors relats.

Blanc i gris

Per sort mai no he passat gaire temps en un hospital. No és un lloc que m’agradi massa, per no dir poc (quasi gens). Però fa uns dies vaig anar-hi a passar un matí per voluntat pròpia. Sempre m'han fet mitja por els metges, tots fan cara d’acabar de sortir d’un quiròfan en el que han tret algun òrgan en un pacient, o  de venir a dir-te que t’hauran de treure el queixal del seny, o de comunicar-te que et posaran una vacuna amb una agulla molt gruixuda...I efectivament, quan vaig arribar allà tot seguia igual. Els hospitals són un món blanc i gris. Encara que no anava per aquells passadissos amb la por de que en qualsevol moment algú volgués fer-me alguna prova o dir-me alguna cosa, perquè aquell dia la visita no era per mi, sinó per algú que desitjava que al sortir tingués una mica més de salut, , tant m’era si necessitava una vacuna, una operació o una prova estranya, el que fos, però encara ha de viure molt i molt i ho ha de fer amb la salut al 100%.

Històries d'un aeroport.

Des de ben petita li han agradat molt els aeroports, però mai havia anat amb avió.

Hi anava amb el seu pare cada diumenge, els agradava especialment aquest dia perquè l'havien fet seu. No fallaven mai.  Ella no tenia amics, ell no tenia muller, i aquells pasadissos els transportaven a un món diferent. Els agradava entrar en la ment de les persones que carregaven amb pesades maletes i inventar quina era la seva historia. El seu pare li ho havia ensenyat.

Nit

Tinc fred, els peus se m'han congelat mentre dormia. A fora plou, però és relaxant sentir com cauen les gotes des de dins el meu llit. Tot i això no puc tornar a adormir-me. Aquesta nit és més llarga, més fosca, més freda, més sola.

Veig les llums de fora, ara repartides entre mil cristalls que han deixat les gotes al caure sobre el vidre. Veig els bassals i les fulles molles. No hi ha persones, és molt tard, demà és dia de feina. Només un jove, que llueix unes botes surt del seu cotxe i entra dins aquell bar, que no tanca mai. Sé que hi juguen a cartes, també que hi ha algun negoci ocult. 

Em sento molt sola.

M'aixeco. 

Em poso les espardenyes, que deixo al costat del llit cada nit. I pujo al terrat. Vull estar tranquil·la, però també vull sentir que no somio, i que les gotes de pluja caiguin sobre meu. Són les quatre de la matinada. La pluja cau sobre mi, i em sento realment bé, viva. Ploro una mica, perquè amb les gotes no veig les llàgrimes i m'agrada. Ningú em preguntarà què em passa, ningú em veu. Jo amb mi mateixa. I estic bé, realment bé. 

Baixo, em trec la camisa de dormir xopa, no en vull una altra, dormiré nua. Vull sentir l'escalfor de l'edredó.

Abans de tancar els ulls em torno a concentrar en la finestra, la pluja segueix caient, no para. Penso, en la nit, en la foscor, en aquestes visites que et duien tant a l'hospital, en aquesta nit tan trista. Potser et trobo a faltar. 

(pausa)

Escolta el vent i la pluja sobre el teu cos com l'acaricien. 

Para la teva atenció en les ones del mar, que fredes i buides a l'hivern! 

Venen, t'expliquen que també enyoren l'estiu i se'n van. 

Tu també les trobes a faltar. 

Ho saps. 

Disfruta els sopars, la companyia, les sobretaules, aquelles converses amb els avis, els pares...

I si jugues? 

T'atrebeixes a somriure a un nen desconegut? Estic segura que et tornarà el gest!

Disfruta l'aroma d'un cafè amb llet calent a les set del matí i dorm mentre fora fa vent, o plou.

Riu.

Gauxeix del sol que també brilla a l'hivern, tal com agraeixes la brisa sota el sol abrasador a l'estiu.

Són instants màgics.

Fes una pausa, que la feina se't cruspeix.

Saps que la necessites, i jo també. 

Amb una pancarta on posi: BONES FESTES!

La cosa no va bé. Jo no hi entenc, però no cal saber-ne massa per saber que aquí hi ha un vaixell que s'enfonsa i demana ajuda però ningú en fa cas. Hi ha una colla de polítics fastigosos i corruptes fins a la corvata que ens governen, un munt de gent que omple amb el seu nom la llista d'aturats, i d'empreses que omplen amb el seu nom la llista d'empreses amb reducció de treballadors i fallides. I hi ha qui cada dia és més ric, qui té comptes a bancs i llocs que ningú sap mentre cada vegada a més cases no s'arriba a final de mes. La cosa no va bé. Hi ha un munt de països lluitant en guerres, un munt de paisos industrialitzant-se, un munt de paisos que van cent anys enrrere, i molts més que intenten fer caure als seus dictadors. 

No va bé. 

Història d'un ball

És una muralla d'un castell enorme, de pedra dura i molt gruixuda, que et protegeix dels enemics. Allà dins hi estas bé, no has de patir. Un riu de força que t'empeny endavant i et porta fins al mar, d'aigues tranquil·les, d'estabilitat en estat pur, de felicitat. 

Són llàgrimes que floreixen d'aquells ulls vermells, desesperats, sense consol, i que amaren al jersei, però no és important si es mulla, dins el cos fan més mal. Són sanglots que han decidit sortir, de manera estrèpita, però que llavors s'amaguen avergonyits.  Són silencis, que parlen i ens diuen tantes coses, tantes paraules importants, tants "tu pots"...

Són dos cossos, junts, que ploren, mentre dins seu algú balla, i celebra. Són ells: els sentiments, el cor, l'ànima. Estan de festa, avui els toca sortir, i llavors, quan tornen estan més relaxats i no t'engoixen fins a escanyar-te.

Són històries reconfortants, reunides dins el gest més inmens que existeix.

Són histories de balls durant una abraçada.

Debat de consciència

Què veus?

Què vols dir què veig?

Això! Vull dir això! Vull que em diguis què veus?

Doncs...veig el menjador de casa meva! Veig una finestra, un sofà de quadres gris, una butaca i tres revistes, una taula amb alguna engruna, una calefacció que deu estar apagada perquè fa fred, una làmpada, i un rellotge de paret molt vell, també veig la televisió que no fa massa que hem apagat, un aparell de música, tres DVD's, una partitura sobre la taula, unes espardenyes que l'avi es va deixar, una jaqueta pels vespres, quan surto al pati i fa fred, una planta que hauria de regar, tres cadies, un munt de marcs de fotografies molt velles, on tots riem, dues espelmes sobre el moble, un conjunt de copes de vidre impecables, un telèfon vermell, tres quadres d'un pintor anglès, un llibre que vull acabar de llegir, el guardó que van donar-me en aquell concurs literari que vaig guanyar, una peixera buida, un cofre gros que no he obert des de fa molt temps, una catifa, i un piano amb una sonatina apunt per ser tocada.

La caixa de sota el llit

No hi havia ningú a la dreta. Tampoc a l'esquerra. Era el moment. Va entrar a la seva habitació i va tancar la porta. Va asseure's a terra i va aixecar el llençol. I en un cop d'ull va tenir-ho localitzat. 

La caixa dels somnis perduts. 

Amagada sota el llit des de feia temps. No sabia ben bé li agradava tant obrir-la i somiar, i  pensar...

Pensar amb aquell viatje en globus que mai no va poder fer, com li hauria agradat, sempre li havia dit que tenia al món als seus peus, però ella mai no va creure-ho, i volia comprovar-ho, per això volia anar amb globus. Sabia que l'estimava però volia saber que tot el que desitjaria es faria realitat, i que podria tenir el món als seus peus, com li havia dit.