Sant Jordi

"M'abraces i tot desapareix. Les teves mans al voltant de la meva cintura. No sé per què però se'm dibuixa un somriure als llavis. Màgia. La que fa que les llàgrimes siguin rialles i els ulls tornin a brillar. Un petò. Foscor i silencis que parlen. Et menjaria a petons. Màgia. És el fet de sumar dos, tenir-nos l'un a l'altre. És especial. És perfecte. És ell, Eros, que amb la seva màgia, fa que la nostra història em faci tant feliç."

4t Sant Jordi junts (t'estimo)

Bona nit

Bona nit, 

al que plora abraçat al coixí i 

al que avui és la persona més feliç del món. 

Bona nit, 

als que són fora amb els amics menjant un gelat i

als que prefereixen quedar-se a casa mirant la televisió.

Bona nit,

als enamorats que abraçats miren les estrelles i

als que  les estrelles que ell mira des del balcó perdut en els seus pensaments.

Bona nit,

als amants de la lectura que llegim un capítol abans de dormir i

als amants de la música que escolten la mateixa cançó cada dia.

Bona nit,

als que s’estan enamorant i 

als que ja no volens aber res de l’amor.

Bona nit,

a tothom qui avui no rebra cap missatge de bona nit i

als que sí que envien un missatge perquè algú el vegi i somrigui abans de dormir.

Bona nit,

a la parella que abans de dormir es besarà el front i 

al petó que ens fem entre somriures.

Bona nit. 

Avui he somiat amb tu, Berlin.

Avui he somiat amb tu, Berlin.

Somiava amb la teva gent, el seu estil de vida, la seva tranquil·liat, les seves bicicletes.

Somiava amb els trajectes en metro, els llibres, el silenci, els auriculars.

Somiava amb els teus parcs, plens de gent, plens d'amics, plens de vida.

Somiava amb els milions de turistes que et visiten, les seves fotos, els seus somriures.

BONES FESTES!

Un any més, sense saber molt bé com, tornem a ser-hi. 

Els últims dies de l'any. 

Aquests dies de reunió familiar, de regals, d'il·lusió i màgia, i també de mirar cap enrrere i tots els records i vivències que ens han deixat els 365 dies de l'any.

Ser hivern

Vine,
tu i jo serem vespres amb núvols taronjes. Nits,
de peus congelats.
Pots sentir aquest aire fred? I les gotes.
Rellisquen baixant com llàgrimes pel meu rostre.
Però aquí s'està bé.
(o això sembla, o això -bé tant és-)

Fotografia

Bé, avui després de diverses entrades amb molta lletra, he decidit fer-ne una amb fotografies del darrer viatge que he fet, a Berlín. Aquest viatje he escrit molt, sobretot micro-relats, us en deixo alguns a continuació...

Alexander Platz

Un cafè amb llet i una terrassa vora el mar.
Les sis del matí.
La brisa li embullava els cabells però ella era la
primera en sentir els vaixells de pesca nocturna
tornar al port.

Absent per sempre

Com una flama d'una espelma que s'apaga amb la brisa del vespre. Com una foguera a la fresca que s’apaga perquè plou. Com una tènue llum que s'apaga.

La mort.

Que freda, dura i cruel. Ho arranca tot. I s’ho queda. A canvi et deixa amb aquesta fredor. Per què amb aquesta absència fa més fred. I ens sentim una mica més sols i perduts. Aquestes llàgrimes que cauen al pensar en tot el que hem passat, tot el que hem viscut i el que ens quedava per viure.

I si bé creiem que el més fred són els primers dies: ens equivoquem, perquè no hi ha sentiment més gèlid que veure una cadira buida a taula, un raspall de dents que no es farà servir mai més, unes sabates noves que mai envelliran. I una veu i una olor que mai més sentirem i l’escalfor dels petons que ens feies. 

Però si una cosa ens deixa la mort, són els records; aquests records que no pot treure’ns ningú, que guardem ben endins nostre i que perduraran. Perquè encara que no podrem veure't, mirant de reüll aquests records veure'm la força que ens envies, dia rere dia, per continuar i aconseguir reptes perquè encara que no puguis felicitar-me per tot allò que hagi aconseguit amb molt esforç i dedicació sé que et sentiràs molt orgullosa de mi, i de nosaltres, com has fet sempre. Amb les ganes, el somriure i la il·lusió amb la que tu t'aixecaves cada dia, i que sabies transmetre a tothom.

 T'estimo molt àvia, i et trobo a faltar...

Nit de tempesta

Avui és nit de tempesta. 

Ho han anunciat al temps, i no t'ho has cregut, total, sempre s'equivoquen. 

Has estat al bar fins que la cambrera, a la qual no treus ull de sobre, t'ha fet fora perquè havia de fer caixa i era més de mitjanit. T'hagués agradat marxar amb ella, però té marit i dos fills.

Encara anaves amb l'americana, la camisa i els pantalons de la oficina, però ja t'havies tret la corbata, et senties interessant i extremadament sensual, però anaves mig gat, com cada dia. 

Has entrat a casa, has deixat les claus i t'has posat el teu pijama de quadres ridícul. Si algun dels teus companys o companyes de feina  et veiés com jo et veig se'n riuria de tu sempre més. Tens dues cares, i ho saps. 

El dia que el campanar no va tocar les dotze

Les nits eren llargues i fredes des de feia mig any. L’habitació era habitada per uns monstres terriblement negres que sortien de sota els seus llençols blancs. Obrien els ulls quan ella es posava al llit i poc a poc anaven sortint fins a dibuixar embolics de colors foscos que volaven sobre el seu cap. Ella els veia i els coneixia bé, fins i tot podríem dir que s’hi havia fet mig amiga doncs ara convivien en la mateixa habitació. 

Feia mig any que quasi no sortia de casa. El seu món era massa fred i en aquest dia a dia gèlid ella s’aïllava. La seva pèrdua va caure com una bomba que va emportar-se totes les emocions i els colors del seu piset. També va endur-se les ganes de viure, d’arreglar-se per anar a fer una copa un divendres a la nit, de quedar amb els amics, de sentir, i sobretot va marxar amb ella la son. Les nits eren més fosques, més llargues, més soles. No sabia estar sola en aquell llit de matrimoni que havien comprat pensant en tota una vida i en el que havien compartit tantes nits romàntiques i de passió. Se li enganxaven els llençols, li sobrava espai.

Et desitjo

Envoltada d’arbres sans i en un ambient fresc. Rere dels vidres xops per la pluja que no cessava. Veient la cadira del pati balancejar-se al mateix compàs que el vent. Ella seia.

Va tornar cap a la cambra. Li agradava tant la calidesa del nòrdic de flors de colors, l’escalfor de la llar de foc, l’olor de la fusta, la catifa davant del llit que havia adquirit per la ocasió, l’espelma de la tauleta de nit...

I en aquell instant, ella va trobar tot el que havia estat buscant. 

Et desitjo...  

va dir

I en aquella cambra va escriure els seus millors relats.