Volia esciure coses boniques,
havia esborrat el paper en blanc tantes vegades, que ja no s'hi distingia el que realment volia dir.
No trobava manera, dins seu hi havia un maremagnum de sentiments.
Tots volien sortir, tots volien amagar.se.
I li preguntaven: "com estàs?"
I ella responia: "bé, suposo"
Perquè no ho sabia, dins seu hi havia tal desordre que no sabia qui manava per sobre de qui.
Aquelles llàgrimes de la nit anterior al coixí, eren més importants que el somriure de la nota d'aquest matí al costat del cafè?
L'abraçada d'aquella amiga seva que plorava era més tendra que la cançó que li havien dedicat?
L'enyorança que sentia per totes aquelles nits d'estiu, i els dies a la platja, li produïa més dolor que el mal de coll provocat pel fred?
I va proposar-se escriure, i fer un esquema de tot allò que tenia al cap, però un foli no era suficient, ni dos, ni tres, tampoc sabia cap on havien d'anar les fletxes, ni què havia de marxar amb un bolígraf fluorescent...era un caos tot plegat...així que va decidir tancar els ulls fer-se una pilota rodejant els genolls amb els braços
i somiar coses boniques.
