lunes, 23 de diciembre de 2013

BONES FESTES!

Un any més, sense saber molt bé com, tornem a ser-hi. 
Els últims dies de l'any. 
Aquests dies de reunió familiar, de regals, d'il·lusió i màgia, i també de mirar cap enrrere i tots els records i vivències que ens han deixat els 365 dies de l'any.

domingo, 10 de noviembre de 2013

Ser hivern

Vine,
tu i jo serem vespres amb núvols taronjes. Nits,
de peus congelats.
Pots sentir aquest aire fred? I les gotes.
Rellisquen baixant com llàgrimes pel meu rostre.
Però aquí s'està bé.
(o això sembla, o això -bé tant és-)

sábado, 14 de septiembre de 2013

Fotografia


Bé, avui després de diverses entrades amb molta lletra, he decidit fer-ne una amb fotografies del darrer viatge que he fet, a Berlín. Aquest viatje he escrit molt, sobretot micro-relats, us en deixo alguns a continuació...
Alexander Platz

Un cafè amb llet i una terrassa vora el mar.
Les sis del matí.
La brisa li embullava els cabells però ella era la
primera en sentir els vaixells de pesca nocturna
tornar al port.

domingo, 1 de septiembre de 2013

Absent per sempre

Com una flama d'una espelma que s'apaga amb la brisa del vespre. Com una foguera a la fresca que s’apaga perquè plou. Com una tènue llum que s'apaga.
La mort.
Que freda, dura i cruel. Ho arranca tot. I s’ho queda. A canvi et deixa amb aquesta fredor. Per què amb aquesta absència fa més fred. I ens sentim una mica més sols i perduts. Aquestes llàgrimes que cauen al pensar en tot el que hem passat, tot el que hem viscut i el que ens quedava per viure.
I si bé creiem que el més fred són els primers dies: ens equivoquem, perquè no hi ha sentiment més gèlid que veure una cadira buida a taula, un raspall de dents que no es farà servir mai més, unes sabates noves que mai envelliran. I una veu i una olor que mai més sentirem i l’escalfor dels petons que ens feies. 
Però si una cosa ens deixa la mort, són els records; aquests records que no pot treure’ns ningú, que guardem ben endins nostre i que perduraran. Perquè encara que no podrem veure't, mirant de reüll aquests records veure'm la força que ens envies, dia rere dia, per continuar i aconseguir reptes perquè encara que no puguis felicitar-me per tot allò que hagi aconseguit amb molt esforç i dedicació sé que et sentiràs molt orgullosa de mi, i de nosaltres, com has fet sempre. Amb les ganes, el somriure i la il·lusió amb la que tu t'aixecaves cada dia, i que sabies transmetre a tothom.

 T'estimo molt àvia, i et trobo a faltar...

jueves, 15 de agosto de 2013

Nit de tempesta











Avui és nit de tempesta. 
Ho han anunciat al temps, i no t'ho has cregut, total, sempre s'equivoquen. 
Has estat al bar fins que la cambrera, a la qual no treus ull de sobre, t'ha fet fora perquè havia de fer caixa i era més de mitjanit. T'hagués agradat marxar amb ella, però té marit i dos fills.
Encara anaves amb l'americana, la camisa i els pantalons de la oficina, però ja t'havies tret la corbata, et senties interessant i extremadament sensual, però anaves mig gat, com cada dia. 
Has entrat a casa, has deixat les claus i t'has posat el teu pijama de quadres ridícul. Si algun dels teus companys o companyes de feina  et veiés com jo et veig se'n riuria de tu sempre més. Tens dues cares, i ho saps. 

miércoles, 17 de julio de 2013

El dia que el campanar no va tocar les dotze

Les nits eren llargues i fredes des de feia mig any. L’habitació era habitada per uns monstres terriblement negres que sortien de sota els seus llençols blancs. Obrien els ulls quan ella es posava al llit i poc a poc anaven sortint fins a dibuixar embolics de colors foscos que volaven sobre el seu cap. Ella els veia i els coneixia bé, fins i tot podríem dir que s’hi havia fet mig amiga doncs ara convivien en la mateixa habitació. 

Feia mig any que quasi no sortia de casa. El seu món era massa fred i en aquest dia a dia gèlid ella s’aïllava. La seva pèrdua va caure com una bomba que va emportar-se totes les emocions i els colors del seu piset. També va endur-se les ganes de viure, d’arreglar-se per anar a fer una copa un divendres a la nit, de quedar amb els amics, de sentir, i sobretot va marxar amb ella la son. Les nits eren més fosques, més llargues, més soles. No sabia estar sola en aquell llit de matrimoni que havien comprat pensant en tota una vida i en el que havien compartit tantes nits romàntiques i de passió. Se li enganxaven els llençols, li sobrava espai.

jueves, 9 de mayo de 2013

Et desitjo

Envoltada d’arbres sans i en un ambient fresc. Rere dels vidres xops per la pluja que no cessava. Veient la cadira del pati balancejar-se al mateix compàs que el vent. Ella seia.

Va tornar cap a la cambra. Li agradava tant la calidesa del nòrdic de flors de colors, l’escalfor de la llar de foc, l’olor de la fusta, la catifa davant del llit que havia adquirit per la ocasió, l’espelma de la tauleta de nit...

I en aquell instant, ella va trobar tot el que havia estat buscant. 

Et desitjo...  
va dir





















I en aquella cambra va escriure els seus millors relats.

jueves, 4 de abril de 2013

Blanc i gris


Per sort mai no he passat gaire temps en un hospital. No és un lloc que m’agradi massa, per no dir poc (quasi gens). Però fa uns dies vaig anar-hi a passar un matí per voluntat pròpia. Sempre m'han fet mitja por els metges, tots fan cara d’acabar de sortir d’un quiròfan en el que han tret algun òrgan en un pacient, o  de venir a dir-te que t’hauran de treure el queixal del seny, o de comunicar-te que et posaran una vacuna amb una agulla molt gruixuda...I efectivament, quan vaig arribar allà tot seguia igual. Els hospitals són un món blanc i gris. Encara que no anava per aquells passadissos amb la por de que en qualsevol moment algú volgués fer-me alguna prova o dir-me alguna cosa, perquè aquell dia la visita no era per mi, sinó per algú que desitjava que al sortir tingués una mica més de salut, , tant m’era si necessitava una vacuna, una operació o una prova estranya, el que fos, però encara ha de viure molt i molt i ho ha de fer amb la salut al 100%.

viernes, 1 de marzo de 2013

Històries d'un aeroport.

Des de ben petita li han agradat molt els aeroports, però mai havia anat amb avió.
Hi anava amb el seu pare cada diumenge, els agradava especialment aquest dia perquè l'havien fet seu. No fallaven mai.  Ella no tenia amics, ell no tenia muller, i aquells pasadissos els transportaven a un món diferent. Els agradava entrar en la ment de les persones que carregaven amb pesades maletes i inventar quina era la seva historia. El seu pare li ho havia ensenyat.

jueves, 7 de febrero de 2013

Nit

Tinc fred, els peus se m'han congelat mentre dormia. A fora plou, però és relaxant sentir com cauen les gotes des de dins el meu llit. Tot i això no puc tornar a adormir-me. Aquesta nit és més llarga, més fosca, més freda, més sola.
Veig les llums de fora, ara repartides entre mil cristalls que han deixat les gotes al caure sobre el vidre. Veig els bassals i les fulles molles. No hi ha persones, és molt tard, demà és dia de feina. Només un jove, que llueix unes botes surt del seu cotxe i entra dins aquell bar, que no tanca mai. Sé que hi juguen a cartes, també que hi ha algun negoci ocult. 
Em sento molt sola.
M'aixeco. 
Em poso les espardenyes, que deixo al costat del llit cada nit. I pujo al terrat. Vull estar tranquil·la, però també vull sentir que no somio, i que les gotes de pluja caiguin sobre meu. Són les quatre de la matinada. La pluja cau sobre mi, i em sento realment bé, viva. Ploro una mica, perquè amb les gotes no veig les llàgrimes i m'agrada. Ningú em preguntarà què em passa, ningú em veu. Jo amb mi mateixa. I estic bé, realment bé. 
Baixo, em trec la camisa de dormir xopa, no en vull una altra, dormiré nua. Vull sentir l'escalfor de l'edredó.
Abans de tancar els ulls em torno a concentrar en la finestra, la pluja segueix caient, no para. Penso, en la nit, en la foscor, en aquestes visites que et duien tant a l'hospital, en aquesta nit tan trista. Potser et trobo a faltar. 

jueves, 24 de enero de 2013

(pausa)

Escolta el vent i la pluja sobre el teu cos com l'acaricien. 

Para la teva atenció en les ones del mar, que fredes i buides a l'hivern! 
Venen, t'expliquen que també enyoren l'estiu i se'n van. 
Tu també les trobes a faltar. 
Ho saps. 
Disfruta els sopars, la companyia, les sobretaules, aquelles converses amb els avis, els pares...
I si jugues? 
T'atrebeixes a somriure a un nen desconegut? Estic segura que et tornarà el gest!
Disfruta l'aroma d'un cafè amb llet calent a les set del matí i dorm mentre fora fa vent, o plou.
Riu.
Gauxeix del sol que també brilla a l'hivern, tal com agraeixes la brisa sota el sol abrasador a l'estiu.
Són instants màgics.


Fes una pausa, que la feina se't cruspeix.

Saps que la necessites, i jo també.