El dia que el campanar no va tocar les dotze

Les nits eren llargues i fredes des de feia mig any. L’habitació era habitada per uns monstres terriblement negres que sortien de sota els seus llençols blancs. Obrien els ulls quan ella es posava al llit i poc a poc anaven sortint fins a dibuixar embolics de colors foscos que volaven sobre el seu cap. Ella els veia i els coneixia bé, fins i tot podríem dir que s’hi havia fet mig amiga doncs ara convivien en la mateixa habitació. 

Feia mig any que quasi no sortia de casa. El seu món era massa fred i en aquest dia a dia gèlid ella s’aïllava. La seva pèrdua va caure com una bomba que va emportar-se totes les emocions i els colors del seu piset. També va endur-se les ganes de viure, d’arreglar-se per anar a fer una copa un divendres a la nit, de quedar amb els amics, de sentir, i sobretot va marxar amb ella la son. Les nits eren més fosques, més llargues, més soles. No sabia estar sola en aquell llit de matrimoni que havien comprat pensant en tota una vida i en el que havien compartit tantes nits romàntiques i de passió. Se li enganxaven els llençols, li sobrava espai.