Sr. i Sra. Perfecte

Benvinguts al món del Sr. la Sra. Perfecte.

Avui el Sr Perfecte s'ha aixecat a les cinc del matí, com cada dia. S'ha preparat un cafè amb llet i ha agafat la bossa. També com cada dia, puntual a les sis surt per la porta direcció el gimnàs. Allà correrà durant disset minuts, ni un més ni un menys, perquè és el temps que li costa arribar als 5.000metres exactes. Llavors a tres quarts de set es cabossarà a la piscina, i nedarà mil metres més. A dos quarts de vuit ja està, es canvia i com sempre a les vuit puntual desitja bon dia la noia de recepció i agafa el cotxe cap a la oficina. No posa música, no li agrada. Arriba a tres quarts de nou, enfadat perquè va un quart d'hora més tard a causa del tràfic que hi ha aquella hora, però encara queda un quart per obrir de cara al públic, però el Sr. Perfecte arriba sempre abans.

Mentre, la Sra. Perfecta s'ha despertat, el seu marit com cada dia ja fa estona que és fora. Ella pren el cafè amb llet, es posa l'americana i la camisa amb els pantalons negres i marxa cap a la recepció del gran hotel. Avui hi ha prevista l'entrada de quartanta cinc turistes americans. Tindrà feina. Puja al cotxe. No escolta música, no li agrada. Arriba a les nou en punt, entra saluda als cambrers i a la seva companya, que amb unes fortes ulleres sota els ulls li diu bon dia, que se'n va a dormir. Bona nit. Es col·loca darrera aquell taulell, obra l'ordinador i el seu Smartphone No te cap missatge, cap watsapp, sospira.

El Sr. Perfecte ha fet vint factures, ha atès deu trucades, sospira. És hora de dinar. Va amb el seu company de dues taules més endavant fins al restaurant de davant, carn a la planxa amb amanida tots dos i per veure aigua. És sana. De postres menjen un sortit de fruites que comparteixen. Sí, són sans.

La Sra Perfecta també dina, amb la seva companya van a dinar, al bar de davant, una amanida, baixa en grases, i aigua, ja n'hi ha prou. No fan postres ni cafè.

Tornen a la feina, queden encara quatre llargues hores de feina per el Sr. Perfecte i tres per la Sra. Perfecta.

A les set en punt la Sra Perfecta abandona el taulell, i per fi pot treure's aquelles sabates de taló que tan odia, li fan mal i destrossen la seva figura. Marxa volant, avui ha quedat amb ell, es saluden, es fan dos petons i van a prendre un café, la Sra. Perfecta amb llet desnatada, curt de café i amb poc sucre. Gràcies. Es miren, ell li ha portar una rosa, l’accepta avergonyida. No sap com l’amagarà. Són tres quarts de vuit, ha de marxar, el Sr. Perfecte surt de l’oficina d’aquí un quart d’hora.

A les vuit el Sr. Perfecte plega, recull tots els papers, sospira, mira cap a la taula de la seva esquerra. És tan bella, té uns ulls, un cos, uns pits, unes cames…

A les vuit també, la Sra. Perfecta arriba a casa. Es canvia, es fa una cua de caball i s’asseu al sofà a llegir, no li agrada la televisió, no la mira mai, només la tenen per quan tenen convidats a sopar i brinen amb xampany.

Un quart de nou; el Sr. Perfecte entra a casa, diu bona nit, i puja cap a l’habitació, es canvia, es posa aquell xandall horrible, i les esparenyes. Al cap d’una estona com dues màquines preparen el sopà, plats ràpids, sans. Verdura, fruita, planxa, res de fregits ni salsa, engreixa, no és bo.

Sopen en silenci. Tenen feina, han de menjar. No hi ha temps de parlar.

Són les deu, tots dos han sopat, la Sra. Perfecta s’ha cansat de llegir i el Sr. Perfecte està massa enfadat per seguir contestant correus als companys de l’oficina.

És hora d’anar a dormir. Es posen el pijama, es diuen bona nit i es fan un petò. Fred, únic.

Demà serà un altre dia, calcat al d’avui, són perfectes, la perfecció no mereix canvis, no mereix errors. Tot ha de ser perfecte, utopic, quadrat.

Tot menys el plor que sent el coixí de la Sra. Perfecta cada nit. Ella vol canviar, no li agrada la seva vida.

Tot menys els sospirs que sent el coixí del Sr. Perfecte, cansat. No pot més, no vol seguir així, però no sap com canviar-ho, no pot, no té temps, no pot fer cap canvi a la seva vida.

Ploren, tots dos, potser aquest ploré s l’únic que els uneix. Potser ho haurien de fer sense el coixí.

Ploren, perquè són perfectes, però no feliços.

Ploren, perquè tenen la perfecció, però no coneixen la felicitat i el risc de viure-la.