El dia que el campanar no va tocar les dotze

Les nits eren llargues i fredes des de feia mig any. L’habitació era habitada per uns monstres terriblement negres que sortien de sota els seus llençols blancs. Obrien els ulls quan ella es posava al llit i poc a poc anaven sortint fins a dibuixar embolics de colors foscos que volaven sobre el seu cap. Ella els veia i els coneixia bé, fins i tot podríem dir que s’hi havia fet mig amiga doncs ara convivien en la mateixa habitació. 

Feia mig any que quasi no sortia de casa. El seu món era massa fred i en aquest dia a dia gèlid ella s’aïllava. La seva pèrdua va caure com una bomba que va emportar-se totes les emocions i els colors del seu piset. També va endur-se les ganes de viure, d’arreglar-se per anar a fer una copa un divendres a la nit, de quedar amb els amics, de sentir, i sobretot va marxar amb ella la son. Les nits eren més fosques, més llargues, més soles. No sabia estar sola en aquell llit de matrimoni que havien comprat pensant en tota una vida i en el que havien compartit tantes nits romàntiques i de passió. Se li enganxaven els llençols, li sobrava espai.

Les nits eren el més alt grau de patiment. Les llàgrimes inundaven la seva cara al veure programes televisius sobre parelles felices vivint en indrets inhòspits del planeta, i apagava la televisió i marxava a dormir. Però altra vegada aquesta soledat en el llit, en l’armari mig ple. Ella no dormia. Sentia tocar dos quarts de deu, les deu, les onze, tres quarts de dotze, les dotze, les dues, dos quarts de tres, i dormia. I les cinc, i dos quarts de sis, i dormia. I sonava el despertador a les 7, per anar a treballar. Era l’únic motiu pel que s’aixecava. Asseure’s en aquell despatx on podia fer volar llapis i pinzells per tal de crear estampats de colors freds en els que habitaven esquimals i pingüins era la seva única passió. I si mentre ho feia volava d’aquest món i apareixia per sobre els núvols en l’univers de la imaginació, es sentia una mica menys trista. Sempre havia volgut ser il·lustradora, i per fi havia aconseguit disposar d’un nom i una marca en aquest món. 

Un dia va decidir convertir tots aquells esquimals i pingüins, fruit de la seva passió, i ara també del seu sou a final de mes, en la seva personal teràpia. En les nits d’insomni dibuixaria. Així va ser com va crear els seus monstres negres que sortien de sota els seus llençols blancs en forma d’espirals de bolígraf negre. A la nit li feien tanta companyia...Quan es despertava a altres hores de la matinada sabia que remenant per la seva tauleta de nit hi trobaria el bloc en blanc i podria relaxar-se fins a caure adormida al costat dels seus estimats monstres.

Poc a poc aquests monstres van anar adquirint punts de colors d’una caixa de colors de fusta que ella guardava en l’últim calaix de la tauleta de nit. Poc a poc ella va anar recuperant el son, fins que un dia, ja no va sentir que el campanar tocava les dotze.