Avui he somiat amb tu, Berlin.

Avui he somiat amb tu, Berlin.

Somiava amb la teva gent, el seu estil de vida, la seva tranquil·liat, les seves bicicletes.

Somiava amb els trajectes en metro, els llibres, el silenci, els auriculars.

Somiava amb els teus parcs, plens de gent, plens d'amics, plens de vida.

Somiava amb els milions de turistes que et visiten, les seves fotos, els seus somriures.

Somiava en tornar-me a aixecar un dia. Esmorzar torrades acabades de fer, o croissants de la fleca del costat. En agafar el metro sense haver-me d'esperar. En prendre cafè. En passejar per carrers plens de gent de tot tipus. En fer el mateix recorregut dia sí dia també (i no cansar-me mai). En mirar aparadors i enamorar-me. En visitar museus, exposicions de fotografia, edificis abandonats. En aprendre la història, la que es veu, la que no (i la que va captivar-me). En no poder endreçar mai la càmera. En veure que, a l'hora de sortir de la oficina, tots els treballadors van a fer el toc junts. I a les set les terrasses estan plenes. En anar cada setmana al supermercat i al cap de poc temps anar descobrint el nom dels productes que inicialment semblen batalles contra el teclat. En parades de menjar venent tot el dia (encara no sé ben bé ubicar cada àpat, perquè la teva gent menja tot el dia)

En tornar a casa amb els peus cansats. En mirar la televisió i entendre de què parla la presentadora del Tagesschau. En posar-me al llit i sovint sentir que plou. En l'enyorança.

Somiava amb el teu idioma, que independentment del que es pensi, pot arribar fins i tot a ser bonic.

Somiava amb poder tornar-me a comunicar amb la teva gent.

Somiava amb els avions, els núvols, les maletes, els records. 

Somiava amb poder tornar a visitar-te un dia, perquè t'estimo de dia i de nit. Perquè no sabia que podia enamorar-me d'una ciutat. I mai (mai) em cansaré de visitar-te, de rebre les sorpreses que em regales cada vegada que vinc. 

Danke für alles liebe Statd