Records que el temps va guardar al fons del calaix.

Era petita petita, i s'amagava rere el sofà quan hi havia alguna cosa que li feia por. No sortia d'allà fins que no sentia que el perill era molt lluny.

Era petita, molt petita, i s'amagava dins de l'armari quan aquell monstre gros la venia a buscar. No sortia fins que el monstre l'havia perdut i marxava.

Ella era petita i tenia pors, com tots els nens petits, i fins i tot els més grans. Però ella també tenia un gran tresor: l'imaginació.

Aquest tresor que ella tenia és aquell que tenim tots quan som petits, aquest gran tresor que ens deia que tot anava bé, que no hi havia cap problema. I aquest tresor que amb el pas dels anys anem perdent.

Amb el temps cada vegada els nostres problemes, les nostres peocupacions, les nostres pors van ageplegant protagonisme, que en realitat no tenen.

Tenim tenència a fer una muntanya d'alló que tansols és un gra e sorra. Però l'ésser humà és així de complicat. 

Deixem escapar la màgia que conté l'infància, deixem d'il·lusionar-nos, amagem les nostres emocions, ens fa vergonya riure per si som els únics que ho fem, i ens fa por ser els únics que plorem pensant en què pensaran els altres. 

També tenim raó en part, de petits petits qui ens diu alguna cosa? Som tots iguals, tots ens amaguem de les nostres pors, tots plorem, tots riem, i ningú diu res, és amb els anys que anem agafant caràcters estúpids, és amb el temps que deixem de parlar-nos els uns amb els altres, que ens oblidem de tot plegat, que riem quan algú plora i sentim enveja si algú és feliç mentre tu ets al fons d'un pou. Quan realment passa això? Perquè passa? 

Caldria que de tant en tant entre tanta gent igual hi hagués algú que conservés aquest nen dins seu, algú al quan en Peter Pan encara no hagi vingut a buscar, algú que rigui fins que li faci mal la cara, algú que s'emocioni sol, i que plori amb la cara descoberta, algú que deixi anar la seva ràbia, algú que no cridi quan parli, algú positiu, algú feliç.

Perquè tots, tots tenim un nen dins nostre, que té por, i que no s'amaga rere el sofar precisament per por, i es tanca en si mateix.

Perquè tots tenim un nen, que poc a poc es va fent gran i no cap dins de cap armari, i es tanca en si mateix.

Perquè tots som grans i alhora petits i tenim un gran tresor: tenim sentiments diferents als de tothom perquè som únics.