No hi havia ningú a la dreta. Tampoc a l'esquerra. Era el moment. Va entrar a la seva habitació i va tancar la porta. Va asseure's a terra i va aixecar el llençol. I en un cop d'ull va tenir-ho localitzat.
La caixa dels somnis perduts.
Amagada sota el llit des de feia temps. No sabia ben bé li agradava tant obrir-la i somiar, i pensar...
Pensar amb aquell viatje en globus que mai no va poder fer, com li hauria agradat, sempre li havia dit que tenia al món als seus peus, però ella mai no va creure-ho, i volia comprovar-ho, per això volia anar amb globus. Sabia que l'estimava però volia saber que tot el que desitjaria es faria realitat, i que podria tenir el món als seus peus, com li havia dit.
També en aquella nit perduda a l'hotel, al costat del far, per poder veure com la lluna s'amagava al mar i el sol sortia l'endemà. Li havien dit que era molt bonic, pero mai van tenir prou diners per poder pagar-ho. Sempre es repetia que era injust que tot sigués regulat pels diners, si en tenies molts feies el que volies si no simplement t'aguantaves.
També hi havia somnis grans, de cases al mig de la muntanya, on s'asseuria cada vespre a escriure, contemplant com ell la mirava des de la terrassa amb una tassa de cafè calent i el diari entre les mans, sense saber que tot el que escrivia era per ell, perquè la insipirava. A les nits s'abraçarien fort sota les mantes, després d'haver-se mirat tendrement mentre sopàven al costat de la llar de foc, i poc abans de quedar sotmesos a la passiò i l'amor. Cada matí sentiria com cantarien els ocells i com es llevaria el sol entre les branques. I somreia quan hi pensava.
I somnis senzills, somnis de concerts els dissabtes a la nit per dues persones, d'abonaments al teatre per tota la temporada per anar a veure el ballet que tan li agradava. De sopars romàntics a la llum d'una espelma, de maletes que no tanquen perquè marxen carregades amb massa roba i tornen amb sobrecàrrega d'anècdotes i records d'aquells viatges llargs que mai van fer realitat.
I somnis petits, petits, petits, somnis de somriures, de mirades i tendresa, d'aquell anell de compromís, d'aquella carta, i aquella promesa, d'aquella cansó, aquell petò...
Somnis de paraules, d'aquell "tu pots" d'aquell "bona sort" d'aquell "ets una campiona" d'aquell "bona nit princesa" de tots aquells sincers "t'estimo..."
Somnis trencats.
Somnis que van trencar-se la nit del vint-i-cinc de maig quan ell va desaparèixer.Tres setmanes després d'haver-se promès. Mai ningú no va saber-ne res. Tampoc massa gent el va trobar a faltar. Només ella. I tots els somnis perduts, que tenien, que mai van poder fer realitat. Que encara avui, quasi seixanta anys més tard ella segueix buscant dins la caixa dels somnis perduts. Perquè el va trobar, era alt, ben plantat i ric, però no la mirava amb aquella tendresa amb la que ho feia ell, ni la besava de la mateixa manera, tampoc li deia que l'estimava mirant-la fixament als ulls, la cuidava i l'abraçava entre els seus braços i li deia que tot aniria bé, que estava segura... El primer. L'únic. L'únic que avui encara la fa plorar cada vegada que obra la caixa on ella guarda tots aquells somnis que es van perdre fa seixanta anys.
Preciós!
ResponderEliminar