Debat de consciència

Què veus?

Què vols dir què veig?

Això! Vull dir això! Vull que em diguis què veus?

Doncs...veig el menjador de casa meva! Veig una finestra, un sofà de quadres gris, una butaca i tres revistes, una taula amb alguna engruna, una calefacció que deu estar apagada perquè fa fred, una làmpada, i un rellotge de paret molt vell, també veig la televisió que no fa massa que hem apagat, un aparell de música, tres DVD's, una partitura sobre la taula, unes espardenyes que l'avi es va deixar, una jaqueta pels vespres, quan surto al pati i fa fred, una planta que hauria de regar, tres cadies, un munt de marcs de fotografies molt velles, on tots riem, dues espelmes sobre el moble, un conjunt de copes de vidre impecables, un telèfon vermell, tres quadres d'un pintor anglès, un llibre que vull acabar de llegir, el guardó que van donar-me en aquell concurs literari que vaig guanyar, una peixera buida, un cofre gros que no he obert des de fa molt temps, una catifa, i un piano amb una sonatina apunt per ser tocada.

...

Ai, no t'està bé res! Què més vols que et digui?

I ara què estas fent? 

Ara, ara? (tenia el costum de repetir sempre el que li preguntaven) Doncs ara...ara estic pensant en alló que veig...Quines preguntes tu també! Bé de fet...ara no faig res. No tinc cap raó per fer res, no sé que vull fer quan sigui gran perquè no sé quan és que em faré "gran", tampoc sé on vull anar, si vull viure sempre aquí o al Pol Nord, si vull viure sol o acompanyat, si hi ha algú que espera a que obri la porta i surti de casa... No ho sé, i si no tinc ningú? Ja ho sé ja ho sé ara, que ve Nadal, tothom m'enviarà un munt de coses boniques, però no són de veritat, ho fan perquè és tradició i punt.

De fet, sé molt bé el que em passa estimada Consciència, el que em passa és que he de 

mirar les coses amb sentiment, he de vestir cada un dels objectes d'aquest agradable menjador amb un munt d'histories. Haig de aconseguir veure que la finestra davant la que ara mateix estic assegut, no és una finestra qualsevol, sino la que cada matí capta la despedida entre el carter i la veïna de davant i aquella mirada. Aquestes partitures que tinc repartides no només són pentagrames plens de notes, sino també de sentiments,  d'histories, que algú viu...Perquè hi ha qui és feliç i veu les coses de manera diferent, amb més color, més vida...i jo també hauria de fer-ho.