És una muralla d'un castell enorme, de pedra dura i molt gruixuda, que et protegeix dels enemics. Allà dins hi estas bé, no has de patir. Un riu de força que t'empeny endavant i et porta fins al mar, d'aigues tranquil·les, d'estabilitat en estat pur, de felicitat.
Són llàgrimes que floreixen d'aquells ulls vermells, desesperats, sense consol, i que amaren al jersei, però no és important si es mulla, dins el cos fan més mal. Són sanglots que han decidit sortir, de manera estrèpita, però que llavors s'amaguen avergonyits. Són silencis, que parlen i ens diuen tantes coses, tantes paraules importants, tants "tu pots"...
Són dos cossos, junts, que ploren, mentre dins seu algú balla, i celebra. Són ells: els sentiments, el cor, l'ànima. Estan de festa, avui els toca sortir, i llavors, quan tornen estan més relaxats i no t'engoixen fins a escanyar-te.
Són històries reconfortants, reunides dins el gest més inmens que existeix.
Són histories de balls durant una abraçada.
No hay comentarios:
Publicar un comentario