Sovint al estar davant una obra d'art que trenca tots els esquemes
artístics sento màgia. Quan mirem una obra d'art ens deixem seduir o conquistar
per ella. Deixem que ens parli i ens transmeti. Per això sovint davant obres
meravelloses se'ns eriça el pèl, se'ns posa la pell de gallina, quedem en el
més absolut silenci o exclamem un petit oh.
Després d'aquest instant d'impacte reaccionem i comencem a analitzar. Llum,
colors, autor, composició, significat, m'agrada, no m'agrada, etc.
L'entrada a la Sagrada Família va ser un d'aquests moments que et deixen
sense paraules. Era 30 de Desembre, l'any estava a punt d'acabar però 2015
s'havia guardat un as a la butxaca. Fins al final em sorprendria. I ho va
aconseguir. A les darreres llums del dia vam entrar a la basílica, sonava
l'orgue i algú cantava, la llum taronjada del capvespre s'escolava pels
vitralls de la nau central, entre melodies de la barana del primer pis. Un bosc
d'arbres separa les naus laterals i la nau central. Una nit estrellada ens obre
el cel. Hi havia molta gent, però poca es fixava en el moment únic que estàvem
vivint. Que bonic. Després de cinc generacions treballant en aquest temple, la
màgia vola per si sola al seu interior.
Més enllà dels aspectes arquitectònics i teòrics, la Sagrada Família
sedueix en llum, color i música. Antoni Gaudí ens deia "el color és
vida". I, efectivament que ho és. 
No és veritat que sembla que s'uneixin la Terra amb el Cel?
Antoni Gaudí
No hay comentarios:
Publicar un comentario